Miró: “Penso en Gaudí”

Quina casualitat més bonica: Antoni Gaudí i Joan Miró van coincidir a les classes de dibuix del Cercle Artístic de Sant Lluc als anys deu del segle passat. La informació és escassa i no sabem si van tenir algun contacte més enllà d’encreuar-se pels passadissos o de fer exercicis amb la mateixa model. És altament improbable, perquè ben segur que Miró ho hauria recordat. Oi tant que ho hauria recordat! El cas és que l’un, Gaudí, ja era un arquitecte madur de 60 anys (i compte, perquè si anava a classe és perquè creia que encara podia aprendre!), i l’altre, Miró, un marrec de 20 que tot just ensumava l’art. Però, sense llavors saber-ho, seria molt el que els uniria en maneres de fer i ser creatives.

Gaudí no va ser a temps de veure-ho en morir sobtadament quan Miró despuntava en l’avantguarda parisenca. Assolit l’èxit, l’artista no tardaria a invocar-lo en uns moments en què molt pocs tenien el llegat de l’arquitecte al cap. A partir dels anys trenta va començar a fer-li declaracions d’amor públiques en entrevistes. I just llavors va ser quan va conèixer el que seria un dels seus grans amics, el fotògraf Joaquim Gomis, un altre admirador de Gaudí de primera hora.

Una dècada després, als quaranta, Gomis va enfocar la seva càmera en l’obra de tots dos. I a través de les seves imatges es va fer present el que era evident: que en llocs i en temps diferents, “Gaudí i Miró van arribar al mateix”, subratlla Ester Ramos, que ha fet equip amb Teresa Montaner per comissariar l’exposició Miró-Gaudí-Gomis, que presenta la fundació de l’artista fins al 6 d’octubre.

Ramos (tant ella com Montaner són personal de la casa) explica que mentre preparaven l’exposició anaven redescobrint i inclús descobrint nous matisos de les afinitats entre els dos creadors, cosa que també farà el visitant que tingui una mirada curiosa. Les dues especialistes han fet un muntatge brodat amb el material artístic que tenen més a prop. El de l’arxiu, indiscutible tresor de la Fundació Miró; el del fons Gomis, dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya però que gestiona el museu de Montjuïc, i el de les reserves, d’on han tret obres com Cap (1949), una de les primeres escultures que va engendrar Miró i que en la mostra dialoga amb una fotografia que Gomis va fer d’una de les xemeneies de la Pedrera. Dialoguen i s’entenen perquè parlen el mateix idioma: el de la natura.

“Penso en Gaudí, que d’una pedra en fa sortir un camp d’estels, amb un crisantem al mig”, diria un Miró que de tots els paisatges el que més va estimar va ser el de Mont-roig del Camp, les roques de color vinagre del qual el transportaven a Montserrat, el mirall que Gaudí va tenir per a la major part de les seves obres. Miró s’autoretrataria en un dibuix del 1938 protegit per la muntanya màgica, segurament, com deia ell, “pensant en Gaudí”.

Les connexions formals són clares com l’aigua, però Ramos avisa: n’hi ha més, i són de procediment. Per exemple en l’ús de la tècnica de l’emmotllament directe d’objectes animats i inanimats. O en la de reaprofitament de materials descartats, i de diferent naturalesa per jugar amb els contrastos. Tot plegat es pot resumir en un concepte: experimentació. Gaudí i Miró es van desviure per transitar per camins creatius verges. I així és com van aconseguir “superar els límits de les seves disciplines”, l’arquitectura en el cas de Gaudí (què és, si no, la Pedrera: una escultura gegant) i la pintura, en el de Miró.

Miró hi va pensar sempre, en Gaudí. En cada etapa de la seva trajectòria hi trobem referències, explícites o implícites. El 1955, quan rep l’encàrrec de fer els murs ceràmics per a la seu de la Unesco, a París, escriu una carta al seu còmplice d’aventura, Josep Llorens Artigas, amb unes indicacions molt precises. La inspiració –va dir al ceramista– l’havien de buscar en l’art rupestre d’Altamira, en les pintures romàniques del Pirineu conservades al MNAC i en un gran cercle que Gaudí va fixar en una paret del Park Güell. Aquest disc va ser l’estímul principal per gestar el mosaic del Sol de la Unesco.

Múltiples homenatges

Serà en la seva vellesa que Miró no es cansarà de fer-li homenatges, com si sentís que no podia marxar d’aquest món sense haver-li agraït prou l’influx que havia exercit en ell. El trencadís serà una motivació per evocar-lo en algunes de les seves obres públiques dels anys setanta, com el Mosaic del Pla de l’Os de la Rambla. I el 1979, quatre anys abans de morir, li dedicarà diverses sèries de gravats, Enrajolats, Gran rodona i, la més famosa, Gaudí, un conjunt de 21 peces tècnicament molt complexes (alternen aiguafort, aiguatinta i collage) de formats variats que l’últim cop que es va exposar sencera va ser el 2003, i ara no podia faltar a la cita, és clar, ni que fos amb una selecció.

Joaquim Gomis, a través de la seva càmera, va detectar tots aquests vincles. La seva companya Odette va fer, el 1944, la fotografia definitiva que unia els tres protagonistes d’aquesta història entrellaçada. Hi surten Gomis i Miró al terrat de la casa Batlló, sota l’escalf del llom del drac que només podia gestar Gaudí.