Projecte ‘Soldevida’

Agafo País Valencià, el volum 6è de numeració –9è de publicació– del macroprojecte Geografia literària amb què Llorenç Soldevila vol cartografiar la literatura dels Països Catalans. Vaig a l’índex d’autors i, per provar, busco el nom d’un bon amic de Vila-real, Vicent Usó. Hi és. En concret surt citat a les pàgines 227, 402 i 418. A la 402, Soldevila reprodueix un fragment –que després trobo referenciat a la bibliografia, com no podia ser altrament– de la novel·la Les veus i la boira, d’Usó, ambientada a les Columbretes. I on són, aquestes illes? Segons l’apèndix de localització amb GPS, a la coordenada 39.893.539 de latitud i a la 0.684992 de longitud.

Aquest exemple, el podeu multiplicar per centenars de referents d’autors, fragments d’obres i espais paisatgístics o arquitectònics en una guia de gairebé 600 pàgines –esplèndidament dissenyada per Domènec Òrrit, amb qui Soldevila es va entendre des del primer minut– que, per si tot això fos poc, remet a un lloc web amb tot el material que no té cabuda al llibre: Endrets.cat .

Una obra faraònica a càrrec d’una sola persona –amb puntuals i escasses ajudes humanes i econòmiques–, Llorenç Soldevila (Monistrol de Montserrat, 1950), mestre i doctor en filologia catalana amb un llarg currículum entre estudis, propostes didàctiques i obres de divulgació sobre una variada mostra d’autors catalans.

Entre totes, en destaca aquesta Geografia literària, de la qual, des del 2009, ha publicat: 1. Comarques barcelonines; 2. Comarques lleidatanes, Alt Pirineu, l’Aran; 3. Comarques tarragonines i Terres de l’Ebre; 4. Comarques gironines; 5. Illes Balears i Pitiüses; 8. Barcelona nova; 9. Barcelona vella; 10. Barcelona nova i el Barcelonès, i acaba de publicar 6. País Valencià. Totes editades per Pòrtic. I encara estan previstes: 7. Catalunya del Nord, Franja de Ponent i l’Alguer; 11. Andorra, i 12. Universos literaris.

“Aquests llibres serien impossibles, almenys fets per una sola persona, si el 1978 no hagués començat a practicar una cosa que aleshores aquí no es feia, les rutes literàries, que vaig idear per als meus alumnes”, explica Llorenç Soldevila a l’agradable estudi de la casa on viu, a Argentona.

“Aquestes rutes m’exigien preparar-me geogràficament, històricament i literàriament per després treure’n un rendiment a les classes.” Aquesta seria la gènesi de la col·lecció. “Durant 30 anys he trepitjat el país per moltes circumstàncies i això m’ha fet descobrir, progressivament, que hi ha un buit en el treball acadèmic de cartografiar el país literàriament.”

El 2004 Soldevila va tenir un any sabàtic, moment que va aprofitar per posar fil a l’agulla d’aquest projecte que entreveia en l’horitzó. Quan la majoria hauríem fugit per la por de morir esclafats per la feinada, ell hi va anar de cap, amb mètode en comptes de por, i ho va convertir en un projecte de vida. “Sí, és una feinada brutal. Això implica llegir i rellegir molt, triar, connectar la tria amb uns paisatges on no has estat, però la literatura t’hi porta, i llavors comproves si allò s’acobla, tot i que no sempre cal aquest encaix, perquè de vegades simplement és que la literatura et fa reviure un lloc que ha desaparegut o que han transformat.”

Hi va haver una mena d’etapa d’entrenament. “El 2004 vaig començar a anar amunt i avall a fer fotos i a localitzar llocs de textos que jo ja havia triat. Per tant, del 2004 al 2009 va ser una etapa d’entrenament”, que es va concretar a Comarques barcelonines, el primer volum. “Tenia clar que era una eina didàctica, però també una eina ideològica i de país, perquè des del primer moment vaig dir que cartografiava tots els Països Catalans, fet que era agosarat.”

“La llarga llista d’agraïments és de diferent índole, des del senyor que a Mequinensa m’ajuda a anar d’una banda a l’altra fins a aquella persona que m’envia des de Palamós l’original d’un poema que no es troba enlloc, o aquell que va a fer unes fotos a Alcoi perquè el dia en què jo les vaig fer plovia; o algú que m’acull a casa seva a Altea...”, comenta.

I com s’inicia un projecte tan descomunal? Com se superen els entrebancs constants? “Primer de tot vaig haver d’agafar una metodologia; la dinàmica, l’he anat alternant, a vegades era llegir o rellegir un text i el cap de setmana anar-me’n allà i fer les fotografies del fragment triat; d’altres era anar a fer unes fotos i trobar-me amb un altre paisatge i plantejar-me qui pot ser que hagi escrit sobre allò i, llavors, un cop a casa, buscar els possibles textos relacionats, en cas que n’hi hagués –un procés que de vegades ha durant anys. Després hi ha espais que són molt rics perquè són literàriament molt polièdrics; em podria quedar amb el que van dir Fuster o Pla, però llavors descobreixes que hi ha uns autors locals, regionals, nacionals, en superposició. D’un lloc te’n pot parlar un autor local desconegut que potser literàriament no té la volada de Pla, però és un document igualment vàlid”, detalla.

És un projecte en evolució i adaptació permanent. “M’he tornat molt eclèctic. Tot era o un poema, o una prosa o un fragment de teatre, i ara, en canvi, un fragment d’entrevista pot servir, o textos que s’acosten a la historiografia, i l’assaig, els proverbis, els refranys, les rondalles... La definició literària gairebé no té límits.”

Fins ara, que s’ha jubilat, hi dedicava els caps de setmana i les nits. Una feina plena de sacrificis –també per part de la família– que no es fa per diners. “Per calés és impensable! Valdria centenars de milers d’euros, només que calculis a tant l’hora...”, a més dels viatges, allotjaments, equip fotogràfic, llibres... “Sort vaig tenir de la Universitat de Vic, que m’ho va validar com a recerca i vaig tenir reducció de classes i em va facilitar la feina. El que he hagut de fer són moltes gestions per trobar qui m’ajuda a editar-ho, perquè aquests llibres amb quatricomia són caríssims de fer. I a cada llibre he anat a buscar qui el podia subvencionar”, un dels molts serrells que també ha assumit ell. “He hagut d’esperar les possibilitats polítiques. Aquest del País Valencià, no l’he pogut publicar fins que no hi ha hagut un govern diguem-ne progressista... Els llibres s’han editat en el moment en què he trobat el fons econòmic necessari.”

Soldevila té una imprescindible capacitat de feina i, a més, es defineix com a “sistemàtic i molt tossut”. Tot i això, admet que en alguns moments “ho hauria engegat tot a dida”. “Quan vas a veure determinats responsables polítics o culturals i et fan la rialleta dient «explica, que no et farem cas», et desanimes; per sort això ha estat compensat per gent que m’ha escoltat i m’ha ajudat.” Un projecte impressionant, vital, que l’autor ha fet sol, un Soldevida, si se’m permet.