“Al fons d’un pou al desert”

Destino acaba de publicar L’hora de les decisions, la correspondència de 1950 a 1960 entre Josep Pla i Jaume Vicens Vives. L’edició ha estat a cura de Guillem Molla, amb un revelador pròleg de Joaquim Nadal. Tal com explica Molla en la introducció, la correspondència de Josep Pla recopilada en aquest llibre prové del fons Jaume Vicens Vives, de la Universitat de Girona; la de Jaume Vicens, de la col·lecció Frank Keerl Pla, de la Fundació Josep Pla de Palafrugell. Les cartes, en part, van aparèixer abans al segon volum d’Epistolari de Jaume Vicens Vives, a cura de Josep Clara, Pere Cornellà, Francesc Marina i Antoni Simon (Girona, Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1998) i en l’apèndix del llibre Amb el corrent de proa: les vides polítiques de Jaume Vicens Vives, de Cristina Gatell i Glòria Soler (Barcelona, Quaderns Crema, 2012). En les últimes feines de catalogació del fons Frank Keerl Pla dipositat a la Fundació Josep Pla, s’han localitzat més cartes i postals de Jaume Vicens Vives: “L’epistolari que presentem es compon de setanta-dues cartes, de les quals dotze són targetes postals i una és un telegrama. A més de les trenta-quatre cartes de Vicens i les vint-i-dues de Pla adreçades l’un a l’altre, se n’hi inclouen d’altres contingudes als mateixos fons epistolars que permeten contextualitzar el diàleg entre l’escriptor i l’historiador. Per això, ja siguin adreçades a Pla o a Vicens, s’hi troben cinc cartes de Josep Quintà, cinc de Florentino Pérez Embid –tres d’elles amb Vicens com a remitent–, dues de Josep M. Cruzet, dues de Roser Rahola, una de Lluïsa Sadurní i una de Pere Vicens. És també per aquest motiu que la correspondència presentada comença el maig de 1950 i s’allarga fins al Nadal de 1966, sis anys després de la mort de Vicens, amb la qual cosa es testimonia certa continuació de la relació de la família Vicens amb Pla.”

No es tracta d’una correspondència circumstancial sinó que moltes d’aquestes cartes expressen les inquietuds i cuites de dos colossos de la nostra cultura: el més gran escriptor en llengua catalana des dels clàssics –amb permís de Verdaguer– i un dels historiadors més fiables i amb una prosa destacada. En un moment molt complicat per al país, des de la postguerra fins al començament del turisme i el desenvolupament, la sintonia entre els dos intel·lectuals és total. Així ho constata Joaquim Nadal quan afirma: “El reconeixement i el respecte que es professaren mútuament és, em sembla, un punt d’arrencada raonable. Jaume Vicens va fer de Josep Pla un dels seus confidents. Josep Pla, trasbalsat pels efectes devastadors de la mort de Jaume Vicens Vives, va escriure molt aviat l’homenot que li va dedicar. Josep Pla, en canvi, no ha tingut encara qui li dediqui un homenot equivalent. Amb tot, els estudis que constantment es dediquen a l’obra de Pla van confegint en el seu conjunt un immens homenot al qual caldrà que algú algun dia doni forma literària.”

El diàleg és obert i mostra la categoria epistolar d’aquests dos gegants, units per una amistat que va fins a l’afinitat estètica absoluta: “Aquesta correspondència que ara introduïm ens fa evident que Josep Pla i Jaume Vicens van ser molt més que «coneguts». Podem afirmar que van ser amics i podem afegir a aquesta consideració que durant deu anys, de 1950 a 1960, van conspirar plegats i van mantenir un to de confidència i complicitat molt evidents.” No resulta gratuït quan l’abril del 1960 Vicens comença la seva carta dirigida a “l’amic Pla” amb un revelador: “Tinc la impressió de viure tan isolat del món com si em trobés al fons d’un pou en el desert. Per a un home com jo, de gran activitat, aquesta és la simfonia més desagradable que em fan escoltar.”

Aquesta és una de les últimes cartes perquè el malaguanyat Vicens Vives va morir de càncer de pulmó a Lió, on s’havia traslladat perquè el tractessin. Seria enterrat a Roses l’1 de juliol del 1960. Al final d’aquesta darrera carta del 1960, l’historiador li diu: “Compartint l’escriptura amb la lectura, he de dir-vos que us llegeixo i rellegeixo aquests dies amb molt de gust i profit. Un dels papers més bons és el d’arròs a Pals. Mereixeria que el tractéssiu més extensament del que, per l’espai, hi heu pogut dedicar. Teniu un nas d’historiador formidable.” Vicens moria amb 50 anys. Pla en tenia aleshores 63 i tots dos podrien haver bastit un dels tàndems de preclars més importants de la cultura catalana, i segurament de la història dissortada que ens ha tocat viure. La mort va truncar aquest fil. Nadal apunta: “Amb un accent especial Jaume Vicens fa arribar successivament a Josep Pla l’Aproximación a la historia de España i la Notícia de Catalunya, dos assaigs que formulen una revisió a fons de la peripècia col·lectiva d’Espanya i de Catalunya i que aprofundeixen en la caracterització dels diferents pobles d’Espanya. No hi ha cap dubte que en molt bona mesura va ser el fil polític implícit d’aquestes dues obres el que va despertar amb més intensitat l’interès de Pla per Vicens. Per altra banda, les incursions de Vicens en el món de la política es barregen i interrelacionen amb la seva dedicació al món editorial i la seva intuïció sobre aquest mercat.”