Imbuït de tot i tots

És més que evident i sabut que Salvador Dalí va ser un artista singular. Però la base del seu gran tret diferenciador com a artista la trobem disseminada en tots els grans mestres de l’art i en els corrents artístics, molts d’aquests, coetanis del geni figuerenc, dels quals va saber extreure tota la seva essència, analitzar-la i filtrar-la per adaptar-la a la seves idees creatives. L’exposició Dalí, una història de la pintura, que es presenta al Fòrum Grimaldi del principat monegasc, pretén mostrar com Dalí va trobar el seu lloc en la història de la pintura del segle XX. La intencionalitat de l’exposició és visualitzar els diferents períodes creatius de l’artista i fer palesa la petjada dels artistes que el van influir i de com ell els va retre homenatge. I de com les avantguardes del segle passat, que van revolucionar la percepció i la intencionalitat de l’art, van influir en la seva carrera, tot i que hi hauria un moment en què Dalí n’abdicaria a favor dels grans pintors clàssics. La mostra aplega pintures, dibuixos, documentació i fotografies datades entre els anys 1910 i 1983.

El Fòrum Grimaldi de Mònaco, que cada any produeix una gran exposició sobre un artista o un corrent que ha marcat de manera destacada la història de l’art, ha disposat de la col·laboració de la Fundació Gala-Salvador Dalí i ha estat la directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, qui ha assumit el comissariat de Dalí, una història de la pintura. Aguer explica: “Aquesta exposició ofereix un punt de vista i una perspectiva diferents amb relació a tot el que s’havia fet fins ara. La nostra aposta ha estat focalitzar el punt de vista en la pintura, en els diferents moviments dels quals es va alimentar Dalí i en els grans mestres que van influir en ell i, per tant, en la seva tècnica, que va ser molt personal.” Entre les referències pictòriques de Dalí, Aguer destaca, citant el tractat del pintor 50 secretos mágicos para pintar, “Vermeer, Rafael, Velázquez, Miquel Àngel i Picasso, entre d’altres”. La mostra, que avui obre les portes, es podrà veure fins al 8 de setembre.

El recorregut cronològic comença, lògicament, per la seva pintura figurativa en què mostrava els paratges de Cadaqués o escenes familiars com ara el Retrat del pare i casa des Llaner (1920). Aleshores el seu traç de pinzell estava influenciat per la manera de fer dels impressionistes. També es pot veure Cadaqués vist d’esquena (1921). Aquesta part mostra con la llum de Cadaqués i la presència del mar donaran una dimensió espacial i mítica a la seva obra posterior.

En el seu afany per descobrir noves vies, experimenta amb el cubisme sota la influència de Juan Gris i Picasso. També, entre 1920 i 1926, llegeix les revistes europees d’avantguarda Valori Plastici i L’Art Nouveau i camina per la metafísica i l’abstracció, corrent que s’exemplifica amb l’obra Quatre dones pescadores a Cadaqués. A partir d’aquí Dalí es llança al surrealisme, moviment que abraçarà tot eixamplant la dimensió d’aquest corrent, del qual es pot veure L’espectre del sex-appeal (1934). És el moment en què desenvoluparà el seu mètode paranoicocrític, que planteja una nova manera d’interpretar la realitat. És en aquesta època que Dalí es casa amb Gala, fet que personalment i artísticament donarà un nou rumb a tot plegat. És la musa que li fa rebrotar l’interès pels clàssics, que marquen els anys quaranta i cinquanta, en què reflexiona sobre els estralls de la bomba d’Hiroshima. La força de l’àtom inspira Desmaterialització prop del nas de Neró (1947). Arribats als seixanta, la personalitat de Dalí se sent a prop del pop art i l’hiperrealisme, així com l’interès per la ciència que marcarà els setanta amb obres estereoscòpiques i amb il·lusions òptiques. Els últims anys, com es veu a la mostra, s’apropa encara més a l’evocació d’artistes.