Implacable

Ivo van Hove sempre aclapara. La posada en escena, amb els sofàs i una cuina contínuament en funcionament, recorda aquell fabulós i mastodòntic Tragèdies romanes amb què es va donar a conèixer a Barcelona i que va marcar el seu idil·li amb la ciutat. Els altres treballs, potser perquè partien d’unes històries en què hi havia poca identificació, van anar diluint la relació. Aquesta Tan poca vida és tant preciosa com enervant. Durant quatre hores, es projecten als dos laterals voreres de Nova York, com indicant que allò que es narra i es pateix a l’escenari podria reproduir-se en qualsevol de les finestres que es veuen en travelling incessant.

Quatre joves adinerats parlen sobre la seva vida, aparentment, resolta, encara que siguin desocupats. Es veu que venen de famílies amb recursos quan la càmera es projecta en Jude, en la seva coixera, es va descabdellant un passat fosc, inquietant, aclaparador. L’autodestrucció serà un camí estrany que, aparentment, l’allibera, però en realitat delimita clarament la seva infelicitat. Si un home cepat és el símbol de l’amenaça, el d’una dona és la irada terapèutica. I el seu company (l’actor desocupat) és el que amb una gran generositat decidirà anar unint els pedaços d’una vida injustament maltractada. Tot i la quotidianitat d’aquests personatges, que es deleixen per la pintura i per la gastronomia, són sans i cultes. Però això no impedeix que, per moments, puguin ser insensibles. No treuen ni un sol cop el mòbil. Van Hove posa a prova la tesi de Pavlov: cada cop que l’infermer prepara gasses, el públic s’eriça conscient que es prepara una nova carnisseria amb fulles d’afaitar pels braços del protagonista. L’obra, homònima del llibre, decideix redimir amb la llum del qui voldria tenir esperança, tot i que gairebé res (enmig del luxe) li havia sanat.