Sempre ella, per amor al pare

Dissabte, el mateix dia que es va apagar la veu eterna i delicada del mestre João Gilberto, Charlotte Gainsbourg va debutar al Festival Castell de Peralada amb un concert curt –no va arribar a l’hora i mitja reglamentària– però d’una rara intensitat: aparentment, ella no es va esforçar gaire per fer la simpàtica i gairebé no es va moure ni va parlar, només per dir “bona nit” en català, algun “merci” ocasional i presentar breument els seus músics. Però després de cantar Kate i Charlotte for ever, aquesta última estrenada en un duet amb el seu pare, immens Serge Gainsbourg, quan ella tenia només 15 anys i van coprotagonitzar també la pel·lícula homònima, Charlotte va recordar el seu pare i la seva germana Kate, morta el 2013, i de les seves breus paraules (“M’agradaria que fossin aquí”) va emergir una enorme melancolia, propera al dolor. No calien més discursos.

Emmarcats literalment en un esplèndid muntatge de llums, Charlotte Gainsbourg i els seus cinc músics van centrar el repertori del concert en els seus dos últims treballs, l’àlbum Rest (2017) i l’EP Take 2, que comparteixen un mateix món sonor i han estat considerats, sobretot el primer, com el cim creatiu d’aquesta cantant i actriu que, per ser filla de qui és, l’hereva de Gainsbourg i Jane Birkin, ha viscut sempre exposada al públic: una situació que ella ha sabut capgirar per crear una obra molt sòlida, tant en l’àmbit cinematogràfic com en el musical.

Charlotte va obrir el concert, asseguda al piano. amb les vaporoses Lying with you, Ring-a-ring o’roses i I’m a lie, de Rest. Però en el cinquè tema, Sylvia says, es va aixecar i va donar entrada a ritmes més ballables que van continuar amb Paradisco, això sí, sense que ella mogués ni un peu per seguir el ritme o fer veure que ballava: no li cal, perquè la seva presència imponent i elegant –fins i tot amb texans i samarreta blanca, de conjunt amb la banda– és suficient per omplir l’escenari, sense necessitat d’artificis. També la seva música, a pesar de tenir un potent cor electrònic, acaba sent tan orgànica i natural com ella, amb una poderosa bateria acústica que feia tremolar la tarima on estava instal·lada, i la guitarra, el baix i els teclats afegint humanitat al conjunt. I així van anar emergint de l’escenari cançons com ara Bombs away, la tremenda Deadly Valentine i les ja esmentades Kate i Charlotte for ever, Rest, Les crocodriles, The songs that we sing, Such a remarkable day i Les oxalis, amb la peculiar combinació d’anglès i francès, de vegades en el mateix tema, que és la marca de la casa, per la biculturalitat en què ha crescut aquesta dona lliure. Va deixar per als bisos Lost lenore i Lemon incest: la cançó que va gravar amb el seu pare quan ella tenia 12 o 13 anys i en la qual tots dos jugaven amb la idea de l’amor prohibit, per a escàndol de les ments benpensants. Ella la continua cantant 35 anys després, per amor al pare.