Convulsions enmig de les torsions del Palau

El Grec ha entrat al Palau de la Música amb una companyia de circ que s’inspira en el món de la música contemporània. Si el 2013 va inaugurar amb el Quatuor Debussy i composicions de Xostakóvitx (és una feliç coincidència que el Quartet Brossa amb la companyia de teatre performàntic Atresbandes hagi explorat en aquest mateix camp a L’Auditori amb Coda), ara ho fa a partir de les partitures de Schubert (puntualment, passada pel tamís electrònic de Klara Lewis) i La consagració de la primavera de Stravinsky. Tot i la potència dels 10 acròbates en escena, Circa busca el matís, l’emoció en els racons foscos de la composició. Per això contrastaven notablement les fosques convulsions (de persones que agonitzen) al costat de l’exuberància natural del Palau, amb les torsions de les muses. Però no sempre la connexió va fluir envers un públic que va poder disfrutar de la música però que va patir per veure bé tota l’evolució acrobàtica coral en escena.

Cal celebrar i reforçar la implicació del Palau amb el Grec. És un valor que afegeix celebració. Al Palau ho veuen com una oportunitat per ensenyar-se a nous públics, amb una proposta que superi la clàssica. El 2008, Cants d’amor, furor i llàgrimes (amb dramatúrgia de Carme Portaceli i la coreografia de Marta Carrasco) va ser un evocador viatge que va connectar millor que aquesta vegada. Però és bo que s’insisteixi en la proposta. Ja l’any passat, els cors de l’Orfeó Català van intervenir amb bona reacció del públic en una acció a l’Amfiteatre Grec: El monstre al laberint.

La voluntat de Circa és lloable i l’intent, de mèrit. Però, tot i la generositat d’aquests intèrprets, no sempre aquesta connexió arriba nítida. La voluntat d’agermanar clàssica contemporània i l’espectacularitat del circ és evident. Hi ha, explicava el director Yaron Lifschitz, en la presentació d’En masse, una relació emocional entre la música i el seu circ d’intencions.

En la versió que s’ha pogut veure al Palau de la Música (s’ha descartat entrar-hi cap trapezi per no fer perillar el patrimoni, diuen els responsables) hi ha una constant evolució coral. O de parelles que desenvolupen paral·lelament les seves figures, no sempre coincidents. Una volguda dissonància visual en escena que coincideix amb les varietats de les composicions musicals.

Circa explora el matís, demana un públic molt més selecte, a diferència de Backbone, que va meravellar amb les seves coreografies espectaculars i que reduïa l’espera gràcies a una troupe molt àmplia que permetia, per moments, desenvolupar una cadena d’acrobàcies com si fos un castell de focs inacabable. A En masse es percep la necessitat de mantenir un llenguatge que indaga en els racons ombrívols del circ però que abandona el públic fora durant massa estona.