Un Quixot ballat com mai

Com tots els grans clàssics universals, el Quixot l’ha adaptat tothom, des de tots els angles, des de totes les arts, òbviament també des de la dansa, amb grans referents com el Don Quixot de Màrius Petipà estrenat a Moscou el 1869. Per tant, enfrontar-se de nou a l’ingenioso hidalgo amb una certa originalitat no és fàcil, i en canvi el Ballet Nacional Sodre de l’Uruguai ho ha aconseguit amb El Quijote del Plata, espectacle que va presentar divendres a Festival de Peralada , on va iniciar una intensa gira peninsular.

El Quijote del Plata, amb la direcció artística del basc Igor Yebra –al capdavant de la companyia des del gener del 2018– i coreografia de l’andalusa Blanca Li, alterna i complementa dues històries: la de l’escriptor i bibliòfil uruguaià Arturo E. Xalambrí (1888-1975), col·leccionista compulsiu d’obres cervantines i especialment de Quixots, i la història del mateix Quixot, a través d’algunes escenes destacades de la novel·la, que Xalambrí demana a la seva filla que li llegeixi quan està malalt i prostrat al llit, en els últims moments de la seva vida, al mig de la seva imponent biblioteca: un dels grans encerts escenogràfics de l’obra.

De fet, es podria dir que hi ha una tercera línia narrativa, perquè en la part final de l’espectacle té molt de pes el capítol Donde se cuentan las bodas de Camacho el rico, con el suceso de Basilio el pobre, una història d’amor i lluita de classes que es posa en escena amb algunes de les coreografies més belles i espectaculars. Però tot El Quijote del Plata està ple de grans moments: l’arxiconeguda escena dels molins de vent, la crema dels llibres de cavalleries que havien fet parar boig Alonso Quijano i, especialment, la processó de donzelles vestides de dol que, en ple deliri, el Quixot afirmava haver vist dins la cova de Montesinos: esplendorosa imatge de regust macabre on es veu especialment el segell de Blanca Li.

Música de Telemann, Debussy, Saint-Saëns, Ravel o Rimski-Kórsakov, gravada per l’Orquestra Simfònica del Sodre, interacciona amb coreografies que van d’una certa formalitat neoclàssica a la llibertat absoluta de la dansa contemporània, amb espai per a l’humor i per a la tragèdia, com a l’obra de Cervantes. Al final, les vides paral·leles del Quixot i Xalambrí, homes excèntrics i indomables, conflueixen en una mort alliberadora.