“Representem la lluita entre el bé i el mal, i l’àngel sempre guanya”

Són balls actius. La coordinadora la formem entitats amb una trajectòria consolidada; no cal que siguin centenàries, però sí que tinguin continuïtat garantida i estiguin en actiu.

Són balls que neixen en l’àmbit del Penedès, sobretot. D’Igualada a Tarragona passant pel Garraf, i incorporem també el model del Camp de Tarragona, que és un model diferent. El model penedesenc es basa en l’organització militar inspirada en la guerra del Francès en què queden clars els rols de capitans, caps de tropes, diables, banderers. Representem la lluita entre el bé i el mal, i l’àngel sempre guanya. Al Camp de Tarragona van més lligats a les festivitats religioses, no arriben a lluitar mai, però els diables acompanyen les verges i hi ha un encarament.

Entesos com a històrics, no. La coordinadora d’ara és hereva de la Coordinadora de Balls de Diables Centenaris amb Parlaments i només hi havia balls de l’àmbit penedesenc. Els anys setanta i vuitanta hi havia deu balls de diables a Catalunya, ara n’hi ha 500. L’antiga coordinadora volia diferenciar-se de tots els balls de nova creació que no s’havien emmirallat en la tradició. Nosaltres vam creure que això era massa exclusiu, perquè n’hi ha de nous inspirats en els balls penedesencs, i ara els hi donem cabuda.

Els de Sant Quintí de Mediona, l’Arboç i Vilafranca del Penedès i, amb referències escrites, Reus amb el model del Camp de Tarragona. També els del Garraf: Sitges i Vilanova. És cert que amb continuïtat i que no hagin parat mai hi ha Sant Quintí i l’Arboç. És confús afirmar quin és el més antic perquè hi ha fotos que mostren que ballaven plegats diferents pobles i els elements d’uns i altres es barregen.

A Igualada, abans de la creació de la nova coordinadora havien fet una feina de recerca molt potent. Van trobar molta documentació, fotos i música, i ho han pogut recuperar. Va ser el primer ball que vam incorporar nou a la coordinadora.

Ara som dotze balls. El darrer a entrar ha estat la Llacuna, que és un ball que no tenia referents històrics però que s’ha format a imatge i semblança dels balls penedesencs.

Tenim un mecanisme de demanda d’entrada, hi ha un grup de gent que es dedica a observar. L’anem a veure i es jutja si compleixen les característiques per poder entrar. Val a dir que hi ha balls que són molt dignes que no han demanat per entrar i no tenen per què fer-ho. No és ni millor ni pitjor.

Sí, els referents històrics diuen que els balls parlats, el actes sacramentals, la part teatralitzada del ball en què intervenen els personatges i guanyen els àngels a tot arreu eren iguals, amb petites variacions de tipus dialèctic en funció de la zona. Abans es transmetien de forma oral i amb el temps s’han anat separant cada cop més i ara són molt diferents.

Tal com ho tenim entès nosaltres no en coneixem. Ara bé, durant un temps vam fer un intercanvi amb uns bolivians que no tiraven pirotècnia però sí que tenien un ball parlat amb diablessa i àngels molt semblant al que fem nosaltres aquí. A través de la Generalitat vam fer uns intercanvis i van venir un parell de vegades aquí.

Sí, de colles de diables n’hi ha unes cinc-centes, el nombre oscil·la molt. Nosaltres només en som dotze. Volem diferenciar-nos de la resta, tot i que hi tenim molt bona relació.

Bàsicament tornar a crear vincles de comunicació entre nosaltres per unir les dues generacions que hi ha representades a dintre de la coordinadora, per crear vincles amb les institucions i donar-nos a conèixer, i potenciar la difusió dels balls de diables tradicionals.

Hem perdut la trobada anual perquè era un format obsolet, però la idea és poder exportar-la fora del nostre àmbit perquè aquí ja ens coneixem tots. Una de les idees que tenim és organitzar algun simposi gran per divulgar els nostres balls de diables dins d’un àmbit europeu comparant-nos amb altres fets festius.