Música

Crònica

Cap Roig

Que gran que ets, Jamie!

No sé què hauria pensat Cole Porter, sempre impecable en el vestir i en les formes, si hagués vist Jamie Cullum, amb texans i samarreta negra, interpretant el seu I’ve got you under my skin com a bis de l’apoteòsic concert que va oferir divendres el britànic al Festival de Cap Roig . Un cop vistos els resultats artístics, la passió que Cullum transmet des de l’escenari, el més probable és que el mestre Porter s’oblidaria de l’etiqueta i es quedaria amb l’essencial: Jamie és un músic majestàtic, que a punt de fer 40 anys manté la vitalitat de sempre –salts acrobàtics i danses tribals– i afegeix cada vegada més coneixements i matisos a una fórmula que es mou, sense dogmatismes, entre el rhythm’n’blues, el soul, el jazz, el pop i el que calgui per fer bones cançons. Si algú el va voler convertir en el Frank Sinatra del segle XXI, Cullum ja fa temps que es va desmarcar dels tòpics, i quan interpreta New York, New York, com a Cap Roig, ho fa a la seva manera. En realitat, hi ha moments que també pot sonar proper a Prince (Usher), però cada cop sona més a ell mateix.

Deu anys després del seu debut a Cap Roig, Cullum hi va tornar amb una banda impecable –cinc instrumentistes més i dues coristes– que feia oblidar els rics arranjaments d’alguns temes de Taller, el seu vuitè disc en vint anys. A propòsit del títol, que ja és en si una bona mostra del sentit de l’humor de Cullum –Més alt és pura ironia venint d’algú que arrossega l’estigma de ser baixet–, el cantant va jugar amb el significat de taller en català, igual que es va passar tot el concert practicant la vibrant r de Cap Roig, per obrir els bisos amb una divertida improvisació sobre cap Roig, on es trobava “molt còmode”. “A Katie Melua li agradaria fer una cosa així!”, va afegir sobre la cantant que va actuar l’endemà al mateix escenari.

Excepte un parell de balades, Drink (“Beure: una cosa que fem tot el dia”) i The age of anxiety, el concert va mantenir un ritme trepidant, sobretot després que Jamie es passegés entre el públic mentre cantava I’m just a gigolo. A partir d’aquí els espectadors ja gairebé no van seure, amb els ritmes afroamericans de Sinnerman o amb You and me are gone, allargada amb solos en un gran èxtasi rítmic final. Cullum és tot un espectacle, però sobretot és un músic complet que treu qualsevol so del piano, també com a instrument de percussió, és un competent beatboxer i toca el mellotron. Jamie és molt gran. Ho va poder comprovar la consellera de Cultura, Mariàngela Villallonga, que va assistir divendres al festival organitzat per Clipper’s i impulsat per la Fundació la Caixa i CaixaBank.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.