El ‘blues’ de Rory Gallagher

A començament del 1991, aquest cronista acompanyat dels amics periodistes Pep Blay i Ferran Sendra vam fer un nou viatge a Londres per entrevistar la nova generació de narradors britànics i alguns dels clàssics com Allan Sillitoe i P.D. James. També per fer un tomb per la city i assistir als concerts d’Eric Clapton. El pla era immillorable si no hagués estat per la batalla Tempesta del desert. Durant dies la ciutat es va omplir de tanquetes i la televisió oferia imatges que els iraquians havien gravat de pilots britànics capturats, que havien estat abatuts durant els seus bombardejos a la fins aleshores sagrada Bagdad. No cal dir que en les barriades on ens movíem i amb la capital musulmana, que també és Londres, el mal rotllo ens va truncar tots els plans. Amb entrepans i fast food passàvem les tardes davant del televisor de l’hostal. Allà, enmig de raids aeris i comunicats televisius ens va salvar una sèrie de concerts musicals. Entre ells, el que van emetre d’una de les glòries del rock and roll i el blues rock, el guitarrista irlandès Rory Gallagher, per als tres que viatjàvem un autèntic ídol, que havíem sentit des de nens.

Gallagher moriria quatre anys després de rebentar-se el fetge entre alcohol i pastilles per a les seves fòbies, però els asseguro que a començament dels noranta estava en plena forma. No tenia res a envejar a ningú i havia compartit escenaris amb les més grans figures del gènere, amb mestres com Muddy Waters, Albert King i l’escocès Lonnie Donegan. Ha estat un acte de justícia que Universal hagi recuperat en el que hauria estat el mig segle d’aniversari de la seva carrera discogràfica de Rory Gallagher, la publicació del triple Blues