Fusió i mestissatge

Fa exactament dos anys, durant aquell fatídic 17 d’agost del 2017, sacsejat per l’atemptat terrorista que va tenir lloc a Barcelona i Cambrils, Carlos Acosta va presentar a Peralada la companyia creada a la seva Cuba natal després de convertir-se en un ballarí icònic i haver llaurat una carrera excepcional com a estrella internacional del ballet. Allò només va ser una declaració d’intencions. Els fruits, dos anys després, s’han pogut gaudir amb plenitud en el mateix festival empordanès.

La companyia Acosta Danza va tornar al mateix escenari dijous a la nit per presentar les coreografies que han adaptat a mida del festival, sota el nom genèric d’Evolution. Un espectacle extraordinari, compost per cinc peces que són un compendi del seu bagatge artístic après al llarg de 25 anys de carrera professional, sigui a través de coreografies que ell interpreta o de les quals s’encarrega el talentós grup de joves ballarins i ballarines que sintetitzen el seu jo, forjat de fusió i mestissatge. Un viatge a través de la dansa, en què ha interpretat danses folklòriques, populars i urbanes, abans d’estudiar a fons la tècnica del ballet cubà i perfeccionar diferents estils de dansa clàssica i, ja en els últims temps, la dansa contemporània. Déu-n’hi-do!

La vetllada va començar amb una coreografia grupal titulada Imponderable, una peça del coreògraf Goyo Montero creada per a nou intèrprets i inspirada en la música del també cubà Silvio Rodríguez, que combina la música tradicional de la trova amb temes progressistes. Curiosa amalgama que vol ser una reflexió sobre allò que és incomprensible i indescriptible, com ara el pes de l’ànima i de l’esperit. Pura emoció sorgida de les forces físiques i que va aixecar els primers “Viva Cuba!” de la nit per part d’alguns paisans seus i aplaudiments d’un públic entregat.

Va ser amb la segona peça que el públic va percebre, però, l’emoció a flor de pell, coincidint amb la primera aparició a escena de Carlos Acosta amb Mermaid. Aquí, amb el coprotagonisme de la ballarina Marta Ortega –especialitzada en dansa contemporània, però ballant amb sabates de punta–, l’escenari es va convertir en un evocador paratge eteri on una sirena, com un peix fora de l’aigua, intenta desesperadament posar-se dempeus i caminar; objectiu que només aconsegueix gràcies a l’ajuda i guiatge d’un estranger en terra desconeguda. La delicada coreografia creada per Sidi Larbi Cherkaoui a partir d’una música de Woojae Park –inspirada en cançons coreanes sobre el mar– va entusiasmar, sobretot en els instants de la fusió dels dos cossos en un.

En la segona part, la companyia va tornar a fascinar en dues ocasions. Primer, amb Llamada, una peça inspirada en el flamenc –llamada és en el ball flamenc un moment en què té lloc un canvi–, que traspua passió i sexualitat al ritme de cançons d’Owen Belton, Miguel Poveda i Rosalía. Més tard, per tancar la funció, Twelve , una recreació en exclusiva per a Acosta Danza obra de Jorge Crecis amb què permutacions matemàtiques i gràfiques marquen el ritme de 12 ballarins que juguen amb els conceptes de fracàs, risc o pragmatisme a partir dels límits del cos humà. Tot molt urbà, remetent als orígens d’aquest ballarí sorgit del carrer per la (dura) insistència del seu pare, com es pot veure en el seu recomanable film autobiogràfic, Yuli .

Una sort, per a nosaltres, com ens ho va fer recordar representant l’esplèndida adaptació d’una de les peces més representatives del repertori britànic modern com és el Two de Russell Maliphant. Talment com un cos esculpit a la Grècia clàssica o, per què no, un culturista concursant en el Mr. Olympia, el ballarí fa un solo que va de menys a més, exercint una intensa bellesa plàstica ja quan el seu moviment entra en erupció i fins a convertir les extremitats en llengües de foc. Aleshores el cos del ballarí s’evapora en una nebulosa energètica.