Positivisme, ràbia i final orgiàstic

Ja se sap, per ser algú en aquesta vida s’ha de tenir un relat. Això també passa amb els festivals que aspiren a ser alguna cosa més que una suma inconnexa de concerts. Acústica té un relat, gairebé amb plantejament, nus i desenllaç, com les estructures narratives ben endreçades. Així es va poder comprovar divendres, a la segona jornada del festival, que després de l’explosió inaugural d’un dijous que ja és molt més que una etapa pròleg del gros de la programació –amb concerts multitudinaris com ara els de La Pegatina i Lildami– va omplir el centre de Figueres amb una altíssima densitat humana, especialment a la Rambla, pràcticament intransitable durant els concerts de Zoo i Oques Grasses.

De fet, el nostre relat comença a la Rambla, però encara amb llum diürna, amb l’actuació de Dàmaris Gelabert, reina un cop més de l’Acustiqueta, la secció familiar del festival. Amb ella van començar els missatges positius d’aquest primer tram del divendres: en la seva versió més trepidant, amb una banda molt compacta, la Dàmaris transmet als seus petits seguidors que tot sona i que cantar és estimar –també idees més pràctiques, com ara vestir-se sols i no utilitzar els pares com a penjadors–, i tot seguit, en una altra freqüència, la interessant cantautora rosinca Anna Gratacós, Madamme Mustash per a l’art, que va tancar el seu concert a la balconada del Teatre El Jardí amb Benaurats els lliures i una bona recomanació: “Sigueu com us doni la gana perquè sempre hi haurà algú disposat a estimar-vos, sigueu com sigueu.” El positivisme va continuar en ple capvespre, a la plaça de la Palmera, amb Timón Republik i el seu mestissatge diferent, avalat per les Cases de la Música. El punt àlgid d’aquesta primera part va estar protagonitzat pels blanencs Kids from Mars, pletòrics des de la balconada i gaudint visiblement del moment, com només es fa quan un té 16 anys i treu guspires d’una guitarra i una bateria. Poden sonar com White Stripes –van tocar Seven Nation Army– o continuar buscant la seva pròpia ànima en terrenys més pop, però no cal que gairebé demanin perdó per tenir 16 anys i estar en un escenari. Ho fan molt bé.

Tampoc ha de disculpar-se l’Elèctrica Dharma per portar gairebé mig segle en la carretera i haver publicat 25 discos. Amb ells comença la segona part del relat, la del compromís, la utopia i també la ràbia per la situació del país. Divendres a la tarda, el grup va anar a la propera presó del Puig de les Basses per tocar un parell de temes des de l’exterior a la consellera Dolors Bassa, i ja durant el concert la seva germana, la diputada i activista Montserrat Bassa, va sortir a l’escenari per recitar Resistir és vèncer, amb lletra de Jordi Cuixart. A la plaça Catalunya, un públic nombrós i de totes les edats va rebre el grup amb crits de “força Dharma!” i la colla dels Fortuny va respondre amb una potent Flamarada que ja no es va apagar durant tot el concert, encavalcat en la part final a l’inici del concert dels valencians i combatius Zoo. “Aquí ens sentim com a casa”, va dir el seu cantant entre els crits d’independència que ressonaven per sobre de l’estrèpit de la Rambla. Els Països Catalans són el marc de referència de l’Acústica, on divendres van actuar també els veterans mallorquins Anegats o, vingut de ponent, El Petit de Cal Eril, que va saber encomanar la seva Energia fosca en un concert hipnòtic a la plaça de la Palmera, espai idoni per degustar amb tranquil·litat algunes de les exquisideses del festival. El desenllaç del divendres va ser un final orgiàstic, de gran festa pagana de final d’estiu, que va començar a la mitjanit amb el pop hiperbòlic de Dorian i les seves utopies més d’anar per casa (“En el fondo todo lo que quiero es verte amanecer”), a la plaça Catalunya, abans que una amplíssima majoria del públic es concentrés a la Rambla per veure sortir el sol de matinada amb Oques Grasses, grans triomfadors de la night i de tot l’estiu, contra els quals no es pot competir. Potser per no coincidir de ple amb els osonencs les onze components de la Balkan Paradise Orquestra van endarrerir mitja hora la seva huracanada fanfàrria, fent una excepció en la puntualitat que també caracteritza l’Acústica. Com el relat.