La Caula, retirada cordial
El festival d’art d’acció de les Escaules plega en la 15 a edició per evitar el declivi però pensant en projectes nous
La quinzena edició de la Muga Caula , la trobada internacional de poesia d’acció i performance que se celebra a l’entorn d’un salt d’aigua que havia fascinat Marcel Duchamp, serà l’última: els organitzadors han anunciat que ho deixen abans que el cansament i la falta de suport institucional els porti a degradar-se i a haver de plegar igualment. És una notícia trista per a l’art experimental, que trobava en aquesta cita anual un reducte efervescent i ja gairebé únic. “Altres festivals de l’estil del nostre que hi ha hagut a l’Empordà no han durant més de quatre o cinc anys, o sigui que aguantar-ne quinze ja és una conquesta”, valora Joan Casellas, director de la Muga Caula. De tota manera, no pot evitar fer-se una pregunta capciosa: “Tots ho hem fet tan malament? O és que l’administració ens ha abocat a una situació que ens impedeix desenvolupar-nos?” La sospita de la falta d’interès polític per descentralitzar la cultura pesa en el desànim, també.
Tot i que remarca la voluntat de fer una “retirada cordial”, sense agror, Casellas opina que un esdeveniment com el de la Muga Caula no es pot regir pels mateixos criteris que els grans festivals per rebre diner públic. “En tot aquest temps no hem aconseguit cap conveni amb l’administració que ens donés estabilitat”, insisteix Casellas, que remarca que tampoc han pogut refiar-se d’obtenir recursos d’empreses privades (“a la Damm no li sortim a compte”, diu amb sarcasme, tot i que durant un temps Elsa Peretti els va donar suport), ni tampoc generar ingressos propis, perquè no tindria sentit, opina, cobrar entrada per venir a veure performances a l’aire lliure.
El pressupost, per tant, d’uns 35.000 euros que serveixen també per donar allotjament i menjar a les 150 persones que atrau la trobada, es cobreix amb subvencions de la Generalitat, principalment, de la Diputació, de l’Ajuntament de Boadella-Les Escaules (el poc que poden, tractant-se d’un municipi de 200 habitants) i de la butxaca dels organitzadors, que asseguren perdre-hi diners any rere any. “No podem seguir millorant, i tal com estan les coses ja no veiem ni possibilitats de creixement ni de relleu”, constata Casellas, que ha apostat en cada edició per incorporar novetats pel que fa als artistes, el públic o l’equip, i el desgast físic, admet, també passa factura: “Nosaltres també som quinze anys més grans.”
El balanç, però, és extraordinàriament positiu: més de 500 performances en quinze convocatòries que han quedat registrades a través de fotografies, vídeos, objectes i publicacions que formen un important fons documental que l’associació de la Muga Caula continuarà gestionant, ara dedicada completament a la seva vessant documentalista i d’arxiu. És una línia que ja es posa de manifest en l’exposició que fa de preàmbul al Museu de l’Empordà aquest any, El paisatge documental, que vol posar en relleu el treball dels documentalistes a través de les fotografies de la veterana Denys Blacker i de la pel·lícula documental de Josep Pérez sobre l’edició passada, Els deixebles de Marcel Duchamp. “El propòsit a partir d’ara és que aquest arxiu tingui vida”, remarca Joan Casellas, i per aquest motiu tenen previst incorporat els documents al seu web i portar artistes en residència perquè organitzin tallers. Abans, però, hi haurà la 15a i última edició de la Muga Caula, que atraurà unes 150 persones al petit paratge de les Escaules, del 13 al 15 de setembre, sota l’advocació de Joan Brossa, i amb la presència de 16 artistes procedents d’Estònia, els Estats Units, la República Democràtica del Congo, Alemanya, Espanya, Andalusia i Catalunya.