“L’art ha de ser al carrer, ha de servir per donar gaudi i alegria”

Amb en Jordi Carbonell d’Anglès van anar al pantà a buscar soques d’arbres tocades per l’aigua. Volia fer-les servir de base per a les meves escultures. En Jordi em va dir que hi tenia uns amics artistes, en Quim Xena i la Rosa d’Osor, una parella de músics que viuen sota el Far. Quan vam acabar la feina vam pujar a Sant Martí Sacalm. Allà em van acollir amb els braços oberts i aquí dalt, a tocar el cel, vaig trobar nous motius d’inspiració. Va ser per això que quan els productors holandesos van fer el documental i em van preguntar si volia presentar-lo a Amsterdam jo els vaig contestar que m’estimava més Susqueda, un paratge únic ple d’energia, harmonia i llibertat.

Exacte, a la ciutat de Malanje, el 7 de gener de 1962, un any després de l’inici de la revolució i de la lluita per la independència. Vivia a la regió de Tchokwe, al poble de Camaxilo. El 1975 alhora que vaig celebrar la independència d’Angola a Malanje i vaig viure l’inici de la guerra civil. Al final de l’any, la família es va mudar a Luanda, on vaig veure l’oceà per primera vegada. Ens vam estar a la capital fins al 1978, quan, veient que anaven mal dades, el meu pare, que era portuguès, va organitzar la fugida de la família a Portugal. Vam arribar a Europa el mes de març. A la metròpoli, hi vaig estudiar i viure una dècada.

La família es va establir a Bragança, on vaig fer l’educació primària, i finalment vaig poder entrar a l’escola d’art de Porto, i aprendre totes les disciplines.

El 1988, uns amics em van recomanar que em traslladés a Amsterdam. En principi hi vaig anar amb un cert esperit d’aventura, però allà la ciutat em va seduir, vaig descobrir una nova manera de viure i de veure l’art i m’hi vaig quedar 25 anys.

Era un espai ple de color, de llibertat, la creativitat es respirava a cada cantonada, la cultura era al carrer i allò em va ajudar a crear un estil propi, modern, vibrant, particular.

Jo sempre he viscut de la pintura, ja fos pintant cases, venent samarretes pintades a mà o treballant amb un col·lega arquitecte amb qui vam fer projectes d’interiorisme i decoració. La meva era una proposta experimental que anava des de l’abstracció fins al figurativisme. Sense renunciar a les arrels africanes, la meva proposta artística conforma un món habitat per peixos, ocells, cases, cares i escenes en què jugo amb els colors brillants, les superposicions, les fluorescències que fusionen tant la llum d’Angola com els dies passats a Amsterdam. Per sort, allà vaig tenir molts encàrrecs, vaig poder exposar i decorar, dissenyar i pintar els interiors de cases particulars i locals d’oci.

Estava cansat de festes i celebracions, volia buscar nous reptes i, quan l’ambaixador d’Angola em va proposar fer una exposició a Catalunya, vaig decidir canviar d’aires i em vaig establir a Tossa de Mar, a Cala Llevadó.

Estava fart de pluja i de no veure gaire el sol. Volia viure en un espai proper a la Mediterrània. Inicialment vaig viure de vendre samarretes i altres objectes pintats, i més tard vaig decorar diversos bars, restaurants i discoteques. Per exemple, una paret erma de molts metres quadrats que hi ha en un local proper a la platja de Lloret, la vaig transformar en una selva plena d’animals, palmeres, cares i misticisme. És la meva manera d’entendre la vida i l’art.

No soc gaire partidari d’opinar sobre la meva obra, però sí que puc assegurar que el meu estil reflecteix la història de la meva vida, impulsada per la creació i la independència. Crec que l’art ha de ser al carrer, ha de servir per donar gaudi i alegria. Com a artista que ha viscut sempre de la seva pintura, penso que és fonamental que l’obra no estigui subjecta a les imposicions dels marxants i sigui un paradigma de llibertat. Amb tot, he fet moltes exposicions i això m’ha permès anar endavant.

De Tossa me’n vaig anar a Bonmatí (la Selva), vaig viure en una masia, Can Verònic, on vam organitzar exposicions, performances, concerts, vaig combregar amb la natura i descobrir el batec de la terra.

I tant que no, vaig passar per Tordera, Lisboa, després Girona i ara m’he establert a Sant Esteve d’en Bas, en una antiga fàbrica reconvertida en un passatge angolès. Em fa d’habitatge, d’estudi i està oberta a tothom.