Peix al cove

Fira Tàrrega engega l’última jornada. S’allargarà fins ben entrada la nit. Si dijous arrencava amb la parsimònia de qui llaura la terra per conrear-la, diumenge s’endarrerirà com qui recull el gra abans que el malmeti una tempesta inoportuna. Anna Giribet és a punt de completar la seva primera edició (que, per definició, és de transició perquè no hi ha temps de veure virar el rumb de les direccions artístiques), però s’intueix que la seva labor serà concentrar esforços i oportunitats amb les companyies que es presentin a la fira, procurant donar-lo les millors condicions per representar el seu espectacle i també per donar-losllarga vida més enllà de Tàrrega. Avui és dia de fer recompte, de comptar quants peixos han entrat al cove. I, és clar, aquesta bèstia esmunyedissa va molt per destacar una de les sorpreses d’aquesta edició: la nova proposta d’Hotel Iocandi, Peix.

Tomeu Amer és un acròbata especialista a fer equilibris dalt d’una escala. Com altres especialistes en una disciplina (sovint els malabaristes que fan rebotar boles, per exemple) han creat una dramatúrgia per fer lluir la seva disciplina sense cansar l’espectador. A Peix, Amer construeix un personatge fràgil, vulnerable com els antiherois de Leandre, amb qui comparteix connexió genètica amb el públic. L’espectacle sap trobar la peripècia còmica, un punt estripada (amb el mallorquí que assegura parlar en anglès amb els peixos, que el tenen per un primat dins del mar), i amb uns cops de canell dramatúrgics de precisió glaça el riure amb la contaminació dels mars i també amb les víctimes d’una societat insolidària. Les marees no saben diferenciar si es pesca un bidó d’aigua o un llenguado.

Livealone és una altra peça que farà parlar molt. D’entrada, perquè el signa Francesc Cuéllar amb col·legues de la companyia José y sus hermanas (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos i Arma de construcción masiva). Cuéllar exposa la seva dificultat per aconseguir un pis on viure sol a Barcelona. Ho barreja amb altres quadres: la gentrificació com a fet social (Gentry), la necessitat que els pisos siguin habitats (Constructivo) i l’estranya relació de companys de pis (Aneboda). Però l’empremta de José y sus hermanas és la que domina. Amb una clara voluntat lúdica de despistar l’espectador, de provocar diferents plans i formes d’expressar utilitzant mitjans (tots volgudament precaris però en excés). Probablement, una òptica que connecta molt bé amb el públic més jove per la capacitat d’entendre formats que es trepitgen contínuament. L’humor negre final és un terrible presagi per a un grup majoritari dels joves (que no heretaran en breu, ni són futbolistes ni tampoc agents de futbolistes d’èlit). Livealone habitarà molts festivals aquesta tardor. A Tàrrega, l’espai de Cal Trepat va permetre imaginar i deixar-se endur per les formes de les esquerdes.

També van estar d’estrena a Fira Tàrrega La petita malumaluga. En realitat, tal com expliquen en l’espectacle, es tracta d’una revisió d’un títol que no va ser comprès: La lluna en un pot. La peça funciona quan connecta directament amb la canalla (pensada per a nadons) sense necessitat de tecnologia. L’arpa i la percussió amb la lluna ballarina són el batec d’un muntatge que reivindica, encertadament, el dret dels nadons a veure espectacles conceptuals, sense una trama sorgida d’un conte popular. “No cal dir bup, si es diu gos”, insisteix la gravació. Però és que, en realitat, els nadons no necessiten ni tan sols que aparegui un gos. Sí que connecten amb els actors, el so i el moviment. Com més purs, millor. Ara, deixem els cans (i les llunes) i tornem als peixos i als coves.