Ganes de dansa, sota la palmera

Per la Mercè, se surt, es participa i s’aplaudeix. Si cauen gotes, s’aguanta estoicament fins que l’organització o l’artista anuncia que no pot continuar. El xàfec s’aguanta sota de la palmera del passeig de Lluís Companys, aguantant un paraigua d’emergència o fent servir els tamborets de plàstic com a barrets accidentals. El Mercè Arts del Carrer torna a desplegar-se avui per la llera del riu Besòs (amb un monogràfic dels Pallassos sense Fronteres, d’11 a 20 h), el castell de Montjuïc (on es concentra el circ), el parc de la Trinitat (adreçat a tallers i accions de comunitat africana resident a Barcelona), l’antiga Fàbrica Damm (Moveo, un dels reclams) i el Palauet Albéniz (amb la nova proposta de dansa còmica de la Cia Mar Gómez, Slapstick). Des de dissabte, s’han convocat 122 companyies amb prop de 430 funcions (tot i que algunes es van anul·lar aquest cap de setmana per la pluja).

Dissabte a la tarda es provava d’aconseguir un lloc des d’on veure alguns dels espectacles al parc de la Ciutadella (els barcelonins per la Mercè surten amb més fervor que els cargols després de ploure) evitant el fangueig (de fet, la canalla amb les botes d’aigua ben calçades trobaven una acció performativa botant pels bassals). Diumenge a la nit s’aguantava estoicament un xàfec d’estiu amb llamps mentre James Wilton Dance ballava, ni més ni menys, que The storm (La tempesta).

Barcelona sembla haver après de Fira Tàrrega perquè, en general, les primeres fileres proven de seure i deixar la canalla passar al davant per compartir espectacle. I també participar-hi. Només calia veure com Montse Colomé aconseguia que el públic (assegut i dret) coreografiés els seus surrealistes aforismes amb una peça aparentment espontània i que alterna la fràgil Mercè de Maria del Mar Bonet amb l’exhibicionisme més sarcàstic de les dues parelles intergeneracionals de Concordance. La Mercè que no deixaven allunyar gaire de la cançó de Maria del Mar Bonet coincideix amb la de la Greta, la protagonista de La sirena hidràulica. La tieta la deixava estar a la platja però sense moure’s ni jugar amb la sorra per no molestar ningú. Un conte de titelles de petit format que es trobava molt ben recollit al costat de la font de la Guineu. Els nens seien a terra i, per protegir-se del fang, els pares els donaven les teles (que es venen com les cerveses per entre el parc) o el programa de mà de la Mercè.

Els Teatrets mecànics eren una altra ocasió perquè la canalla s’esbravés entre espectacle i espectacle. Els de Peus de Porc han bastit una instal·lació amb titelles de catxiporra en què, si s’és hàbil amb les manetes, un frare pot clavar clatellots a les set fúries capitals o dos personatges es persegueixen a cops de bastó per l’escenari. (“Si sou germans, aprofiteu, que per una vegada us podeu allisar l’un a l’altre”, deien divertits els animadors amb el vistiplau desenfadat dels pares.) Jugar abans que es pongui el sol, abans dels focs pirotècnics (d’aquesta nit) que acomiadin les festes de la Mercè. Com amb els cubs de Proyecto X de Silere: com qui juga al voleibol en una pista en moviment. En contrast amb les protegides esferes mirall només vàlides per a selfies. O amb Pere Faura i el seu taller en què tothom balla a cops de dansa patxanga. Ballar sota la palmera. O com sigui. És la Mercè, mal que li pesi a Santa Eulàlia.