Xifres i lletres
Gemma Pasqual presenta ‘Viure perillosament’, un recull de catorze relats protagonitzats per dones
La valenciana Gemma Pasqual és una autora amb molt d’èxit en el mercat infantil i juvenil. Va començar de comptable i analista de sistemes. “La informàtica em va bé per escriure. Tinc aquesta manera de veure les novel·les: les estructures, faig diagrames d’arbres... Utilitzo molt les noves tecnologies perquè són una eina fantàstica”, explica. A més, té màsters variats d’eficàcia contrastada en el seu cas, com ara un de publicitat i un de xarxes socials.
Qui diu que les xifres i les lletres, o que una mentalitat cartesiana i una de literària, no poden estar ben avingudes dins una mateixa persona? Gemma Pasqual n’és l’exemple. I Viure perillosament, que acaba de publicar amb Comanegra, una prova molt recomanable.
Des del 1998, ha publicat una trentena de llibres i ha guanyat una desena de premis. Què la va dur a canviar les xifres per les lletres? “Doncs que també m’agrada viure perillosament! Una valenciana que escriu en català i que es va decidir a escriure en l’època més furibunda del PP... A més, soc autònoma i només visc d’això, i en visc bé”, hi afegeix. Una veritable proesa. “Vaig adonar-me que llegint soc feliç, però escrivint, encara més, i ho vaig voler convertir en la meva professió.”
Viure perillosament són 14 relats, més un pròleg, en què Pasqual recrea 14 moments concrets de la vida de 14 dones sense por al perill. “La primera culpable d’aquest llibre va ser Rodoreda. En soc molt fan i conec moltes dones a qui també els agrada, i de vegades quedem i xerrem d’ella com si fos una més. Em van dir que per què no feia un llibre sobre la Rodoreda, però era massa repte i en vaig fer un conte”, explica Pasqual. Per fer-lo, es va rellegir tota l’obra de Rodoreda i va voler imitar-ne l’estil.
El resultat la va satisfer prou per provar un segon conte, i la triada va ser Virgina Woolf. “Vaig buscar les seves anècdotes divertides, perquè era una dona molt trista.” Després, “van venir la Caterina Albert i la seva tirada cap a l’arqueologia i em vaig documentar al museu. I així vaig anar buscant dones i anècdotes que no fossin gaire conegudes.”
El pròleg, La dona de sal, va sorgir d’una conferència que va fer a Sueca la seva amiga Laura Borràs. “Vaig buscar com es deia la dona de sal, consultant especialistes en textos religiosos, i la vaig imaginar en un entorn apocalíptic, després de la bomba d’Hiroshima.”
Pel que fa al relat sobre Aurora Bertrana, la culpable va ser la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga. “Coincidíem, quan no era consellera, en la Institució de les Lletres Catalanes i ella, a banda de Rodoreda, em parlava molt d’Aurora Bertrana, perquè n’és especialista.”
També hi surten Anaïs Nin, Simone de Beauvoir, Rosa Parks, Emilia Pardo Bazán, Frida Kahlo, Isabel de Villena, Maria Aurèlia Capmany, Carmen de Burgos, Mary Shelley i Jane Austen. “El llibre és feminista perquè jo soc feminista i tots els meus llibres són feministes”, afirma, però matisa: “La finalitat era mostrar aquestes dones que van viure perillosament, que van voler ser lliures. No és una lliçó de feminisme. Són vivències, i hi falten les de les dones que el poden llegir, que segur que tenen anècdotes igual d’interessants que les que hi surten.”
Un dels perills d’un recull així seria la reiteració, cosa que evita jugant amb cada personatge, canviant les veus narradores, els registres, els punts de vista, les estructures...
Hi ha molts referents subtils que només els grans coneixedors de les obres de la majoria de protagonistes podran captar. Ara bé, això no afecta la interpretació dels contes ni el plaer lector que proporcionen. És un plus que Gemma Pasqual atorga. Tot suma, sigui xifra o sigui (bona) lletra.