Els còmplices de Gaudí

La Sagrada Família és avui un fenomen d’èxit. Veiem més a prop que mai la seva culminació, el 2026, l’any del centenari de la mort de Gaudí. I ens queden molt lluny les dificultats, sobretot les econòmiques, per les quals ha passat el projecte en els seus 130 anys. A l’ombra del genial arquitecte han quedat ocults personatges que han lluitat per superar-les. A ells els reivindica Raül Garcia i Aranzueque, periodista d’El Punt Avui, en el llibre Els pilars humans de la Sagrada Família (editorial Gregal).

No hi surten tots, però la tria de quinze que ha fet l’autor és representativa de l’energia humana que ha fet enlairar les pedres del temple. Sense Gaudí la Sagrada Família no existiria, però sense aquests quinze noms, “tampoc”.

En poc més de 130 pàgines, de lectura amena i rigorosa, Garcia i Aranzueque fa una ressenya biogràfica dels “principals protagonistes de la gran obra de Gaudí”, tots coneguts però no tots prou reconeguts. I de la suma de tot el que cada un d’ells ha aportat en broda una breu i atractiva història de la Sagrada Família. I, de retruc, del seu ideòleg: “Dels quinze testimonis aflora també una visió des de fora de Gaudí”, rebla.

Del no-res al tot

Del llibreter Josep M. Bocabella, que va comprar uns terrenys allunyats, i per tant barats, que l’urbanisme oficial volia destinar a un hipòdrom, a Esteve Camps, l’actual president de la Junta Constructora, que enguany tornarà a batre el record d’ingressos (103 milions). Un moment dolç per molts més d’amargs que van exigir valentia –a vegades amb ajuts que els creients en dirien providencials– als propulsors de l’obra. Com la que va tenir un avançat Gil Parés, el primer rector, que va trampejar la conflictivitat social amb un projecte educatiu per als fills dels obrers del temple. La Setmana Tràgica era a la cantonada i així va esquivar la fúria dels que tenien la jerarquia eclesiàstica en el seu punt de mira.

En la genealogia de figures íntimament lligades a Gaudí no hi pot faltar Eusebi Güell, “el seu coixí de seguretat econòmic i moral”. Però tampoc els seus deixebles: Domènec Seguranyes, “el preferit”, que va entomar la direcció després de la seva mort. Francesc de Paula Quintana, un tot terreny, “el Rakitic de la Sagrada Família”. I Isidre Puig Boada, el primer que en va publicar un llibre monogràfic, el 1929.

La saga dels Bonet té un doble capítol. Lluís, el salvador de les restes de les maquetes que van sobreviure a l’incendi del 1936. I Jordi, el seu fill, el que va capitanejar durant més temps, 27 anys, el creixement de l’arquitectura. I el que va llegar a Jordi Faulí la recta final de l’aventura.

Els artistes tenen un espai en la publicació. Jaume Busquets, autor del grup escultòric de la façana del Naixement; Josep M. Subirachs, l’artífex de la façana de la Passió, incompresa tant pels conservadors com pels moderns (Garcia i Aranzueque aborda amb la seva filla Judit la campanya de menyspreus que va rebre, inclosos els lamentables insults que li van proferir alguns intel·lectuals, del tipus: “llàstima que no hi hagi tramvies”), i Etsuro Sotoo, l’empremta nipona del temple, que continua tenint el seu taller al cor de la basílica.

El llibre fa una última mirada amb els ulls dels prohoms que s’han posat al capdavant de la Junta Constructora. Esteve Camps és una baula de la cadena que abans van tibar Joan Rigol, expresident del Parlament de Catalunya, i Joan A. Maragall, director de la Sala Parés i fill del poeta Joan Maragall, un visionari en entreveure la futura grandesa de la Sagrada Família en uns versos profètics que obren el relat de Garcia i Aranzueque: “A la part de Llevant, místic exemple, com una flor gegant floreix un temple meravellat d’haver nascut aquí, entremig d’una gent tan sorruda i dolenta, que se’n riu i flastoma i es baralla i s’esventa contra tot lo humà i lo diví. Mes, en mig la misèria i la ràbia i fumera, el temple (tant se val!) s’alça i prospera esperant uns fidels que han de venir.”

I així ha estat.