Tres tons de negre
Isabel-Clara Simó (‘La sarbatana’), Teresa Solana (‘Octubre’) i Joan Carles Ventura (‘Em diuen Fletxa’) són les tres darreres apostes de la col·lecció Crims.cat
La col·lecció Crims.cat de novel·la negra i policíaca en català, que dirigeix Àlex Martín i publica l’editorial Alrevés, continua sumant títols interessants. Els tres últims són de dos valencians i una catalana, de dues dones i un home, un amb premi i dos sense, dos amb inicial de cognom S i un V, tres veus, tres estils, tres registres.
El 44, Em diuen Fletxa, del periodista valencià Joan Carles Ventura, va guanyar el darrer premi Memorial Agustí Vehí, que es concedeix durant el festival de Tiana Negra. “Un relat de suspens amb un cert rerefons historicista i amb aires negres i tragicòmics”, la defineix l’autor. Es tracta d’una novel·la de ritme àgil, molt d’humor i una riquesa lingüística admirable que mostra en els abundants diàlegs.
“He tingut la sort de residir al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears; això m’ha permès poder parar bé l’orella i gaudir de l’enorme varietat dialectal de la nostra llengua fins a acabar convertir-me’n en amant pertinaç i filòleg diletant. Cal reivindicar l’immens tresor lèxic que tenim”, afirma Ventura.
Amb Em diuen Fletxa, recrea un llenguatge col·loquial proper al que s’empra a la zona central de València, on se situa la trama, que té lloc a finals dels anys vuitanta, quan un detectiu peculiar investiga la desaparició d’una noia, en què pot estar implicat un empresari.
El Fletxa és un refregit, paròdic fins a cert punt, “que beu dels clàssics detectius hard-boiled de les novel·les pulp americanes de l’època daurada del gènere (Sam Spade, Philip Marlowe...)”. Però també del contestatari Toni Butxana, de Ferran Torrent, i de la intrèpida Lònia Guiu, de Maria Antònia Oliver i, en especial, del Doc Sportello, de Thomas Pynchon. “El meu Fletxa i l’Sportello serien gairebé com cosins germans!” Ventura avança que tornarem a llegir històries del Fletxa, i del seu amic cràpula i policia secreta Tato i la tieta Ampariues Fletcher.
L’autor, a més, fa un retrat viu i crític de l’època. “Em pareix un període fascinant de la història recent del País Valencià: a nivell de joventut, disbauxa, llibertats socials i personals i, sobretot, de creativitat artística; la Moguda Valenciana va suposar un moviment d’avantguarda cultural veritablement reeixit”, comenta. I no s’està d’afegir-hi que “tot va derivar en una forma d’oci massificat i tòxic que va generar un estereotip pervers i una mala imatge col·lectiva: la Ruta del Bakalao i la corrupció política són les dues grans taques d’ignomínia que han perseguit els valencians”.
La tardor del 2017
El 45 és Octubre, de Teresa Solana. L’autora barcelonina presenta la tercera novel·la protagonitzada per la inspectora dels Mossos d’Esquadra Norma Forester. El cas del cadàver d’un home que apareix mort d’un cop al cap al seu apartament de Gràcia és investigat per la Norma, l’anacrònic sotsinspector Agustí Carrasco i dos policies nous a la sèrie, la caporal Busquets –que té una família que es dedica a esculpir i vendre imatges religioses i que té de parella una escriptora de novel·la negra– i el sergent Alberich –professor de llengües clàssiques que va decidir fer-se mosso davant la manca d’alumnes.
Tot plegat té lloc en un període de temps que ja és històric. “Volia escriure una novel·la on es reflectís el que els ciutadans vam viure els dies previs al referèndum de l’1 d’octubre del 2017, començant amb els fets del 20 de setembre davant la conselleria d’Economia”, explica Solana, que viu a Oxford des de fa uns anys. “El 2017, a Anglaterra es parlava molt de Catalunya. Les imatges de la policia pegant a ciutadans indefensos que només volien votar van impactar moltíssim i els anglesos estaven escandalitzats. Ara, però, la crisi del Brexit ho acapara tot, i, de retruc, el tema de la independència d’Escòcia torna a estar damunt la taula. De tota manera, a Londres hi ha un CDR molt actiu...”
Teresa Solana –amb força obra traduïda, una narració nominada aquests dies a l’important premi Dagger, de la Crime Writers Association, i que aviat viatjarà a Toronto i a Istanbul convidada per dos destacats festivals–, a Octubre tenia un objectiu, a més de la part d’investigació i de la vida domèstica de la protagonista, amb el marit, la mare, la filla i la tieta, característics de la sèrie. “Volia mostrar el que vaig viure, i visc, en primera persona. La societat catalana no està fracturada, tot i que alguns ho han intentat fer creure. No hi ha cap problema de convivència interna.”
Sobre com veu això de la independència, ho té clar: “Complicat, però ha vingut per quedar-se. La resposta repressiva de l’Estat espanyol, amb la sentència i la negació al diàleg, ens reafirma als qui pensem que l’encaix és impossible. Cal plantar cara, com s’està fent aquests dies, i internacionalitzar el conflicte.”
Una arma inusual
El número 46 és La sarbatana, d’Isabel-Clara Simó. L’autora valenciana ha estat molt prolífica, amb una seixantena llarga de títols en diversos gèneres i una vintena de premis, l’últim dels quals, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que el 2017 encara va poder rebre de mans de Jordi Cuixart, abans que fos empresonat.
A La sarbatana, amb la solvència habitual i uns diàlegs esmolats –característica, aquesta dels bons diàlegs, comuna a tots tres autors–, Simó ens presenta quatre personatges: un matrimoni madur que es retira a viure a una casa en una zona rural, un camperol que els ajuda a instal·lar-se fent les feines més dures i un veí una mica més jove, vidu recent, que també s’acaba de mudar a la zona. El joc entre observats i observadors ens durà fins al crim.
Està narrat segons el punt de vista alternat d’ell i d’ella. “És un recurs que fa servir molt la meva admirada Patricia Highsmith; et dona perspectives diferents del mateix afer; no és la primera vegada que el faig servir”, explica Isabel-Clara Simó.
Quan s’ha escrit i matat tant com ella, cal tenir imaginació per fer-ho. “Feia temps que tenia present una sarbatana... He viscut setze anys a l’Ametlla del Vallès i tenir espai lliure fa que t’acostis més a la natura. Vaig trobar una canya i em va venir de sobte la idea de la sarbatana.”
I d’on surt la inspiració quan s’ha escrit tant? “No és inspiració, és ofici. I la temàtica és de la mida de la Via Làctia. El que compta és què vols dir, no l’argument. Afegeixo que l’art no és útil –i la literatura és art, oi que sí?–, i que qui vulgui coses útils, que vagi a la ferreteria”, afirma una autora sempre d’opinions clares.