“Mai no hem volgut ser el gran segell del mestissatge”

Jo crec que comença el dia que neixo, i ve donat pel moment històric i l’espai geogràfic en què arribo al món. Vaig néixer el 1968, any de revolta global, tot i que encara no es parlava de globalització. Com a conseqüència d’haver nascut als anys seixanta i antiautoritari, m’apropo al punk. De fet, anys més tard, quan vaig presentar el meu primer llibre, Que pagui Pujol!, algú em va dir: “Joni, tu no et vas fer punk: tu vas néixer punk, el que passa és que no ho sabies.” [Riu.] A finals del 1981 o principis del 1982 sí que va passar una cosa molt important en la meva vida: un dia que estava malalt a casa, m’avorria i buscant alguna cosa a la ràdio hi vaig trobar Ràdio Pica. Allò em va portar a tot el que va venir després: els fanzins, els grups musicals d’aquí... A mi el punk ja m’atreia prèviament, des del mític reportatge d’ Informe Semanal , el 1977, les aparicions de Ramoncín a la tele, el dia que vaig escoltar al programa del Pallardó la cançó Ciutat podrida,de La Banda Trapera del Río...

Sí, perquè com a antiautoritari no necessito que ningú em digui com haig de fer les coses, sinó que haig d’aprendre a fer-les. Amb 14 anys i sense que a casa se n’assabentessin, feia un fanzín, i al cap de poc, quan la família ja era conscient de les meves activitats i inquietuds adolescents, em van permetre fer-ho, perquè eren uns anys de llibertat. Només el meu pare, de tant en tant, sobretot quan feia el NDF, em deia que tragués alguna foto, perquè jo jugava molt en el fanzín amb imatges de bisbes, capellans i coses d’aquestes [riu], i això al meu pare no li feia gaire gràcia, però això era tot.

NDF sorgeix en el moment en què, com a joves punks de la primera fornada, ens adonem que, més enllà de l’autodestrucció, el que hem de fer és intentar plantejar alternatives perquè la nostra vida no sigui tan grisa com les vides que ens han precedit. Llavors contactem de manera natural amb el moviment llibertari català, que sempre ha estat molt potent, i en aquell moment ens adonem que, més enllà de ser punks, el que importa és que siguem antiautoritaris i llibertaris, i que siguem capaços de formar-nos a nosaltres mateixos per tal de deixar empremta per a les generacions posteriors.

Amb tots, en realitat. Ara fa molts anys seguits que treballo amb en Fermin, però precisament si ha estat així és perquè abans ho havia fet amb l’Iñigo i el Jabier quan tenien el grup Joxe Ripiau. I mentre treballava com a mànager de Joxe Ripiau, en paral·lel també portava la comunicació del segell Esan Ozenki a Catalunya i dels discos que editaven aquí a través de Gora Herriak, com els d’Inadaptats. He treballat amb tots tres germans durant molts anys i al final t’adones que som família, i així ho vaig sentir l’altre dia, per desgràcia, a l’enterrament de l’Iñigo. És una relació per sempre més.

Fermin ha estat el que ha portat més enllà la seva capacitat explosiva de treballar. Per exemple, ara promocionant la pel·lícula Black is beltza potser haurà donat ja tres o quatre voltes al món. Iñigo era igual en l’autogestió del seu projecte, però potser no tenia aquesta necessitat visceral de difondre al màxim tot el que feia. Jo m’assemblo més al Fermin, salvant les distàncies, perquè trec un llibre i en faig 50 presentacions. Iñigo era el més lliure dels germans i sempre va fer el que li va donar la gana. Va ser un gran artista capaç de trencar la seva carrera cinquanta vegades per refer-la d’una manera completament diferent.

Vam muntar Hace Color com una associació cultural al voltant del grup Color Humano. Jo feia un any que era mànager seu i, entre els anys 1996 i 1997, vam decidir utilitzar la petita infraestructura de què disposàvem per donar suport a altres bandes que estiguessin començant i que compartissin coses amb Color Humano des del punt de vista musical i contracultural, per entendre’ns. Llavors vam començar a treballar amb Trimelón de Naranjus, el grup on hi havia el Muchachito, Banda Jachís d’Alacant, el grup andalús Tatamka, fins i tot amb Spook & The Guai, de Tolosa, una de les grans bandes d’aquells anys de començament del mestissatge, i finalment arribem a Joxe Ripiau i Cheb Balowski. Amb Hace Color vam estar treballant quinze o setze anys. Però va arribar un moment que amb membres de Color Humano vam decidir crear un segell perquè, d’una banda, ells tenien ganes de muntar un estudi de gravació, i d’una altra, jo com a mànager estava una mica cansat de barallar-me amb altres segells que publicaven els discos dels nostres grups. I llavors creem Kasba Music i el primer disc que publiquem és el debut de La Kinky Beat, Made in Barna , el 13 de setembre del 2004.

El nom de So de Barcelona va ser un invent de l’Ajuntament de Barcelona, que nosaltres ens vam assabentar que existia quan anàvem a fer gires pel món i de sobte et trobaves una pancarta que deia Barcelona sound, i et preguntaves: això què és? I era que l’Ajuntament de Barcelona estava ficant pasta en festivals internacionals per promoure la seva marca turística, aprofitant-se dels grups que nosaltres portàvem i que estaven en contra d’aquesta explotació. Després és evident que Barcelona és una ciutat mediterrània amb port i un clima agradable, i el que va sorgir a Barcelona no va sorgir enlloc més del món. Nosaltres anàvem de gira per Alemanya, Holanda o Bèlgica i mai no vam trobar un grup en aquells països que fes res que s’assemblés al que s’estava fent aquí a Barcelona, perquè les condicions són molt diferents. Hi havia hagut una espècie de moguda semblant a Llatinoamèrica, però mai no va ser una cosa tan focalitzada com a Barcelona, una petita ciutat si la compares amb les grans metròpolis del planeta, i amb tants grups, amb tanta moguda, que a més atreia molts músics de fora, com ara Amparanoia, part del components d’Ojos de Brujo i, evidentment, Manu Chao.

Sí, era un mestissatge real, no era un mestissatge impostat que parla de barrejar cultures però permet que els que venen del sud es morin ofegats al Mediterrani. A Kasba Music hem treballat amb persones de tot arreu i de tot tipus, perquè creiem en aquesta filosofia de viure i deixar viure. I no tothom ho pot dir.

Tot i que jo primer publico Que pagui Pujol!, el meu primer objectiu era el llibre Grups autònoms. Jo tenia la necessitat d’escriure aquesta història perquè, entre el 2007 i el 2009, amb la meva companya, l’Amparo, i uns amics de l’Associació d’Amics d’Agustín Rueda, de Sallent, i del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, de Berga, vam fer un treball de digitalització i catalogació de tot l’arxiu relacionat amb Agustín Rueda, un xaval nascut en una barraca de la colònia minera La Butjosa de Sallent. Quan tenia 25 anys el van matar a la presó de Carabanchel per una brutal pallissa dels funcionaris amb el beneplàcit del mossèn i el director de la presó. Com que el van assassinar en democràcia, era anarquista i procedia d’una família pobra, ningú no el reivindica. I quan treballava amb el seu arxiu, em vaig trobar moltes similituds entre l’Agustín Rueda i jo, i ho dic des del respecte i la humilitat. L’Agustín Rueda va ser un dels organitzadors del segon festival de rock que va haver-hi a Catalunya, les 6 Hores de Música Progressiva de Sallent (1972), un any després del de Granollers. A més, també va viure en una casa ocupada i, a més a més, havia sigut esportista, i jo de jove havia estat atleta i corria amb el FC Barcelona... Una sèrie de similituds que em van fer pensar que el que li havia passat a l’Agustín em podia haver passat a mi, en una altra època i en altres circumstàncies. I per això vam voler fer un llibre sobre l’Agustín Rueda, però per tal de no fer-ne un màrtir més, vam decidir fer un treball sobre la seva generació, i d’aquí sorgeix la idea de Grups autònoms. Però jo no havia escrit cap llibre i per a mi aquell era molt important i no m’atrevia. Primer ho vaig proposar al David Fernàndez, però llavors es va abocar a la política i jo vaig assumir el projecte. Primer vaig fer una prova amb les meves memòries de joventut, que van ser Que pagui Pujol! I com que, inexplicablement, van ser un gran èxit underground, això em va donar forces per tirar endavant Grups autònoms.

Jo tinc molt poca capacitat d’inventiva [riu]. Jo l’anomeno la trilogia de l’exili, perquè tenia la necessitat de parlar sobre els exilis i la capacitat de l’ésser humà lliure de refugiar-se i aixoplugar-se en temps difícils. Les tres novel·les comparteixen un mateix fil conductor: Guerra Civil, postguerra, resistència antifranquista, és a dir, maquis... Hi ha també la generació que als anys setanta va intentar canviar el seu futur per tal que el nostre present no fos tan trist i patètic, i les narracions arriben fins a l’actualitat. Tot això ho vesteixo amb retalls de la meva vida. Les novel·les estan ambientades entre Tamarit de Llitera –el poble del meu avi, on vaig passar tots els estius de la meva infantesa– i Barcelona, amb algunes pinzellades de Mèxic i l’Argentina. Apareixen també algunes anècdotes dels punks d’aquella Barcelona preolímpica. És una ficció històrica i força real.

Per desgràcia no podem publicar tot el que voldríem. Kasba és un segell molt petitet, que portem només dues persones, l’Amparo i jo, i només podem publicar vuit discos cada any. Hem publicat discos que musicalment ens omplen, i en alguns casos ho hem fet per trencar tabús i etiquetes que ens havien col·locat al llarg dels anys, perquè els periodistes quedin bocabadats. Vam crear els segells New Beats i Rock de Kasba per això. Com havíem començat a treballar al voltant d’Hace Color, al principi publicàvem sobretot mestissatge, però mai no ens vam voler encasellar, mai no vam voler ser el gran segell del mestissatge. I arriba un moment en què comencem a publicar coses que no són mestissatge i hi ha periodistes que ni s’ho escolten i diuen que això és mestissatge. Algun periodista musical ens va arribar a dir: no m’envieu més discos perquè no m’interessa res del que pugueu treure vosaltres. Caps quadrats! I el primer que vam fer és crear New Beats, perquè ja havíem publicat discos de rap i ens deien que era mestissatge, i jo insistia: et vols escoltar això, capsigrany, que no és mestissatge, que és rap! I després vam fer Rock de Kasba, perquè ja havíem tret un disc de Ràbia Positiva, un grup de hardcore-punk, i no hi havia manera... I al mateix temps vam decidir obrir les portes de Kasba de bat a bat i treure discos de cançó d’autor, de flamenc... Dels 14 als 18 anys jo era punk i no em treies d’això, però ja no! A mi m’agrada molt el punk-rock i el hardcore, però també hi ha moments del dia que m’agrada escoltar Santi Eizaguirre, Fito Luri , Ginestà, Manuel Fernández, Maruja Limón o qualsevol dels altres artistes que estem publicant. Sense complexos: música és música.