“Intento mostrar l’estupidesa de l’ésser humà com a espècie viva”

No sé ben bé per què en l’art contemporani la fusta no s’utilitza gaire, m’imagino que perquè una part del contemporani, que és el conceptual, ja no treballa els materials, sinó els objectes, i a vegades ni tan sols això, no necessiten ni la fusta, ni cap altre element.

Jo mai he tingut cap mena de dubte. Quan vaig començar a estudiar escultura, a l’Escola d’Arts i Oficis a Barcelona treballava tots els materials, com el ferro, però de mica en mica em vaig adonar que la fusta és un material amb què em trobo còmode i em dona un resultat que a mi m’interessa. Crec que el meu ritme de talla de fusta es deu ajustar bé al meu ritme mental.

El relleu m’interessa molt perquè utilitza un atribut que no és pròpiament de l’escultura, sinó del dibuix: la perspectiva. Quan tu veus una escultura no hi ha perspectiva; en canvi en la pintura i el dibuix sí que n’hi ha. I es tracta d’un element distorsionador que m’interessa molt. També em sento molt influenciat pel que són les meves lectures juvenils de còmic, i el dibuix és un element que m’agrada fer servir. La utilització d’aquesta falsa perspectiva fa que amb el relleu pugui treballar l’escultura amb elements del dibuix.

Aquí no hi ha qüestió, la meva manera de treballar em demanava fer figuració, i sobretot fer figura humana. De fet, el cos sí que és un element molt contemporani, molts artistes utilitzen els seus cossos com a suport artístic. Ara he incorporat alguns fondos i alguns objectes, però normalment només he treballat la figura humana, que és el que m’ha interessat en l’art. M’atrau aquesta mena de llenguatge interespecífic que traspua la forma del cos, una cosa que és inintel·ligible si no és des de la condició humana.

Sí, hi ha molta ironia. Ja que parlem d’art contemporani, és un element que sembla que tingui un cert desprestigi, sembla que des de la creació contemporània tot hagi de ser molt seriós i molt cabut, molt intel·lectualitzat. A mi m’agrada aportar ironia perquè és la manera de dir les coses que vull expressar.

La ironia, la caricatura, la figura, la perspectiva, m’ajuden a posar en evidència l’estupidesa de l’ésser humà com a espècie viva.

Per primera vegada faig fondos, i aquests fondos són un llençol; tenia ganes de treballar el drap com una manera d’experimentar el virtuosisme tècnic, però a la vegada és un gran marc on habita la gent en posicions despreocupades i són aliens a la merda que tenen al voltant. Estan vivint en un llit que és una metàfora de la nostra mar que està ple de brutícia que ningú recull.

En una altra exposició ja havia fraccionat parts del cos humà com si es tractés de pollastres en un mercat o talls de carn en una carnisseria, sense voler fer res desagradable, ni gore. Podria semblar que és com una mena d’ironia amb el que fem amb els animals, però jo ho veig més com un exercici d’expressió del cos humà en què només n’utilitzo una part.

Exacte, nosaltres coneixem moltes escultures del passat a les quals per exemple els falten dos braços, però que les identifiquem com a obres acabades. I després hi ha hagut artistes com Arístides Mallol que treballaven la figura humana sense braços com si fos un gènere. Potser el que faig és fer un pas endavant en relació amb tot això.

Fins ara els meus quadres estaven penjats a la paret, però sense marc, siluetejats. Ara he incorporat els fons que s’apropen a la idea de pintura, però jo el que havia pretès és que, com que les meves escultures tenien perspectiva, fos l’espectador qui s’imaginés el fons, de manera que si la figura estava ajaguda li semblés que estava al terra, no a la paret.

A mi m’agrada que l’escultura tingui policromia, però la faig amb llapis de colors, precisament per no haver de pintar, no sé barrejar els colors. Tinc bona relació amb el dibuix, però no amb la pintura.