El Thoreau ‘selenitzat’

Henry David Thoreau (Concord, Massachusetts, 1817-1862) és el gran pensador espiritualista, pare de l’ecologisme i home d’acció que es va refugiar de la civilització vivint sol en una cabana als boscos a tocar de l’estany de Walden fa més de dos-cents anys. Una acció, viure al bosc en comunió amb la natura –“reconnexió”, més ben dit– suficient per donar-li temps per observar-la, estudiar-la, explorar-la...

L’experiència va durar dos anys, dues setmanes i dos dies. Temps suficient, també, per no pagar alguns impostos, com els que, com va denunciar, el feien còmplice de la guerra dels EUA contra Mèxic, i que li va comportar la presó. Una experiència que l’empenyeria a escriure el seu cèlebre (i tan actual) Desobediència civil, un assaig en defensa de la revolució pacífica que, no cal anar fins a Gandhi o Martin Luther King per saber qui més (i més proper) influenciaria.

Naturalistes, pacifistes, anarquistes, hippies, filòsofs, escriptors... molts que l’han llegit han caigut rendits a les seves gloses i, sobretot, al seu pensament polític –que anima a l’acció, tant com a la reflexió–. Un a fer-ho, de ben jove, va ser l’escriptor saltenc Robert Fàbregas Ripoll (Salt, 1978), que confessa que va tenir una autèntica revelació veient El club dels poetes morts (1989), de Peter Weir. No s’ha tatuat, com han fet altres, frases recitades per l’estimat professor John Keating. No li cal, perquè se les sap de memòria, però sí que immediatament es va fer membre de la Thoreau’s Society I, sent fidel a la proclama de Thoreau, ha passat a l’acció i la seva contribució personal ha estat publicar a través de la seva nova editorial Edicions Reremús un assaig de l’escriptor nord-americà: Nit i llum de lluna. Un projecte molt personal que ha fructificat i que arriba a les llibreries traduït al català i amb il·lustracions de Delphine Labedan.

Com explica Ignasi Llobera al pròleg, és un dels assajos menys coneguts de Thoreau, possiblement pronunciat en públic, com tenia costum de fer, i publicat posteriorment l’octubre del 1863, un any després de la seva mort per tuberculosi als 44 anys. Un llibre que si a Fàbregas, gran caminant i admirador confés del poder magnètic de la mítica i bella Selene –en un dels seus llibres En un grapat de Lluna (El Cep i la Nansa Edicions, 2017) ho fa més que patent–, Llobera en destaca que recull bona part dels seus interessos: la seva passió per la natura, la reflexió sobre el dia i la nit, la civilització i el món salvatge, el suposat progrés i la contemplació. Tot banyat amb una subtil crítica social.