Les pintures patriòtiques espanyoles que decoren el Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat des de la dictadura de Primo de Rivera es retiraran. Ho ha decidit per unanimitat la comissió d’experts que el president, Quim Torra, va constituir al setembre per tancar d’una vegada per totes un tema pendent en els 40 anys de democràcia. “És una decisió històrica”, va exclamar la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, després de la reunió d’aquest dijous de la comunitat d’especialistes convocats pel president.

Torra va presidir la trobada, durant la qual es van posar en comú els informes que han elaborat els deu membres d’aquest consell de savis de l’art i el patrimoni. A la sortida, el president de la Generalitat estava molt content (va fer el signe de la victòria amb els dits), i encara més convençut i tot de fer el pas després de conèixer una dada que va aportar un dels integrants de la comissió, Marià Carbonell, catedràtic d’història de l’art de la UAB, desconeguda fins ara: el 1932, a instàncies del conseller de Governació, Josep Tarradellas, la Generalitat republicana va aprovar el desmantellament d’aquest conjunt format per mig centenar de pintures de grandíssimes dimensions que donen una visió espanyolista de la història de Catalunya. La complexa situació política va frenar la seva execució, tot i que se’n va arribar a despenjar una, La Mare de Déu de Montserrat voltada dels sants i reis que l’han visitada, de Josep Mongrell. El 1939 va tornar al seu lloc.

Temps d’ahir que reverberen en els temps d’avui. La comissió d’experts n’ha consensuat una altra, de decisió. Que un cop se separi del Saló de Sant Jordi, la col·lecció de teles es netegi, es guardi (no s’ha concretat on) i quedi a disposició de museus que tinguin interès a exposar-la.

I és que una cosa és el valor artístic d’aquestes obres, baix, i l’altra el seu valor històric, que sí que és important, coincideixen a dir els especialistes consultats per aquest diari, el director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Pepe Serra; Francesc Miralpeix, professor d’història de l’art de la Universitat de Girona, i Josep Bracons, cap de col·leccions del Museu d’Història de Barcelona, a més de Marià Carbonell, que també expressa una idea compartida: “No s’han de retirar només per motius ideològics, sinó també per motius estètics. Al seu temps, aquestes obres ja eren anacròniques.” Diversos pintors van declinar l’encàrrec per aquesta raó. A alguns dels que van acceptar-lo (en total, una trentena), Miró els va anomenar “pintors pudents”.

Calendari. Dimarts que ve s’informarà el govern. També passarà per la comissió de patrimoni. Mers tràmits per a una operació blindada legalment. La normativa patrimonial és clara: aquestes pintures no són indissociables de l’arquitectura.

A mitjans de desembre es tornarà a convocar el comitè d’experts. Durant aquest mes i mig, es faran reunions internes de caràcter tècnic. Per determinar quan s’activa la intervenció s’ha d’estudiar bé primer com s’ha de fer, ja que els treballs hauran de ser compatibles amb l’activitat del Saló de Sant Jordi.

Els especialistes hi tenen molt a dir encara. I és que han quedat aspectes en l’aire. Un de primordial: què passarà amb els murals de Joaquim Torres-García. Els entesos no es posen d’acord sobre la conveniència del retorn d’aquests frescos al seu emplaçament originari, és a dir, el Saló de Sant Jordi.

L’artista catalanouruguaià va dedicar set anys de la seva vida a crear-los, del 1911 al 1917, però no els va poder completar. Perquè no li ho van permetre. La mort d’Enric Prat de la Riba, que és qui li havia fet l’encàrrec, va posar el punt final a la seva aventura artística. El successor de Prat de la Riba al capdavant de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, el va acomiadar i va fer tapar els murals amb unes cortines. Després, durant la dictadura de Primo de Rivera, van tornar a ser vexats: els van enganxar a sobre, sense miraments, les pintures d’exaltació patriòtica espanyola i de valors ultraconservadors religiosos, monàrquics i colonialistes. La caspa es va imposar a l’avantguarda.

A finals dels anys seixanta, una campanya d’intel·lectuals i artistes va servir com a mínim per treure’ls de la invisibilitat. Es van arrencar del Saló de Sant Jordi i es van moure a una altra sala del Palau de la Generalitat que du el nom de l’artista. Ara bé, exposats d’una manera tan matussera que els fa incomprensibles.

“Els arguments a favor i en contra de restituir el cicle pictòric de Torres-García al Saló de Sant Jordi estan tots ben fonamentats”, admet Bracons. En el dilema pesa molt el fet que està inacabat: només ompliria una quarta part de les parets. “Si finalment s’opta per no fer-ho, el seu destí natural és el MNAC, amb una museografia que el dignifiqui i que en garanteixi la conservació”, assenyala Serra. Reparar el nom i l’obra de Torres-García, d’una manera o una altra. En això sí que no hi ha debat.

S’ha de continuar discutint. No hi ha pressa per dictaminar quina és la millor opció. “El procés és rigorós i, per tant, serà llarg”, sostenen els implicats, per als quals l’important ara és veure al més aviat possible les parets i els sostres alliberats de l’art ranci que ha fet d’una estança tan noble del Palau de la Generalitat un lloc inhòspit i fins i tot lúgubre.

En la determinació dels experts també ha comptat un altre factor. Poder recuperar l’obra del constructor d’aquesta bella arquitectura del segle XVII, en origen una capella: Pere Blai –també autor de la façana de l’edifici de la plaça de Sant Jaume–, de qui l’any que ve es commemoren els 400 anys de la seva mort. D’aquest moment primigeni del Saló de Sant Jordi es buscaran les traces de les primeres pintures que el van decorar. Hi ha indicis que a les voltes en podrien haver sobreviscut. En funció del seu interès, també es valorarà protegir-les.