“Un museu ha de ser un organisme viu i un activador de l’esperit crític”

No he pogut començar-lo només arribar, abans he hagut de solucionar temes pendents de gestió pura i dura. Quin museu m’he trobat? Destaco dos aspectes molt positius. Un, el capital humà. L’equip no ha parat motu proprio. S’ha de dir: Es Baluard no ha tancat gràcies als seus treballadors. L’altre, l’emplaçament de luxe.

En algunes coses sí i en d’altres, no. El primer que hem de fer és documentar la col·lecció. Si tu ara vas a la web, la informació és escassíssima. Ho prioritzarem, més que fer-ne exposicions. Que en farem, però d’una altra manera, no tant per mostrar com per plantejar-nos preguntes. Treballar la col·lecció no vol dir anar-la exposant, vol dir crear relats nous. És un deure que té tot director de museu. Reescriure el discurs amb altres factors a part dels merament artístics: ciència, política, societat. Ho farem amb la col·laboració de les institucions locals, la universitat, els arxius... Hem de contemporaneïtzar la història, de manera que al ciutadà d’avui li digui alguna cosa. A tots els ciutadans. Treballem per a tothom. El nostre públic és el conjunt de la ciutadania, no només el sector de l’art, ni només el visitant entès.

Som un museu d’escala mitjana i això té un avantatge: ens permet prendre millor el pols a la realitat que els museus que són grans maquinàries.

És un error entrar a un lloc i voler fer un gir radical. Hi ha una feina feta que s’ha de respectar. Anirem introduint els canvis a poc a poc. En la col·lecció, com t’he dit, i en la programació. Tot el projecte gira al voltant de la meva idea de museu: que està al servei de la societat i de la ciutat. I si la societat i la ciutat són organismes vius en constant transformació, necessàriament el museu ho ha de ser. No abordar els feminismes, les migracions, el canvi climàtic... és posar-se una bena als ulls. Més que definir-se –l’ICOM ha sigut incapaç de fer-ho aquest estiu, i per a mi això no és negatiu–, un museu s’ha d’interrogar persistentment. Un museu no és un magatzem d’exhibició, és un espai de transmissió de coneixements. Ha de ser un activador de l’esperit crític.

La programació no pot ser aleatòria. I mai pot respondre a una qüestió de gust. Ho fas com a professional freelance, però no si tens un càrrec en una institució. Hi ha una cosa que oblidem sovint: la pedra angular de qualsevol projecte artístic és l’artista. Sense els artistes, ni directors, ni comissaris, ni crítics, ni museus tindrien raó de ser. No pot ser que sempre estiguin en una posició fràgil i precària.

Farem nou exposicions a l’any. Agrupades en triplets, sempre n’hi haurà una d’un artista local. Valorarem aspectes que sovint no es valoren per prejudicis: per exemple, si els artistes tenen o no galeria. Tindran preferència els que no han tingut mai cap individual a Es Baluard. Hem d’evitar repetir-nos perquè el teixit és molt ampli, també a les Balears. Hem de buscar fórmules creatives, per exemple amb la internacionalització, que pot voler dir signar un conveni d’intercanvi amb la Biennal d’Oslo o una residència.

Tirarem endavant el projecte Triangle Mediterrani conjuntament amb el Centre del Carme Cultura Contemporània de València i la Virreina Centre de la Imatge de Barcelona. Tres ciutats que comparteixen factors geogràfics, històrics, problemàtiques presents... Tot això ens permet pensar plegats metodologies i estratègies per poder reflexionar des de la pràctica artística i des del pensament.

Pressupost: s’ha de millorar, picant a portes públiques i privades. Equip: el tinc, claríssim. Donaré la cara per ells i per la institució. No soc de llançar pilotes fora.

Hem d’escoltar-nos recíprocament. De moment tinc molt bones sensacions.

Gran part del problema està en les bases dels concursos, que ens deixen fora perquè exigeixen experiència institucional. Això afavoreix una dinàmica endogàmica. Estic cent per cent a favor dels concursos, però se n’ha de revisar la redacció.