Rèquiem per un cinema adult

The Irishman, de Martin Scorsese, comença amb la imatge de Frank Sheeran –Robert De Niro– sol en un geriàtric. Recorda alguna cosa viscuda però en fer-ho sap que res d’allò viscut pot tornar perquè aquells que van poblar la seva vida ara no són res més que fantasmes. Els amics han mort, els enemics han estat eliminats i els rivals ja no existeixen perquè de tot allò que conformava un món només en queden les cendres. El temps esborra alguna cosa essencial d’un gènere, el cinema de mafiosos, al qual Scorsese va ajudar a donar forma. Robert De Niro, Joe Pesci, Al Pacino o Harvey Keitel són espectres d’un altre temps. En algun moment es troben rejovenits gràcies a una màscara digital, però mai més podran tornar a ser els d’abans. Perduts en la solitud de la seva vellesa, no són res més que els intèrprets d’un rèquiem en què s’enterren moltes coses, entre elles s’enterra un gènere i una certa manera d’entendre el cinema. Probablement no és res més que l’enterrament definitiu d’allò que es va anomenar com a Nou Hollywood. És per aquest motiu que The Irishman esdevé una obra situada en el crepuscle, en aquell moment en què el temps ho ha condemnat tot a acabar i en què comença a planar la consciència que tots som supervivents. Una obra que, paradoxalment, produeix una plataforma que deslocalitza les formes de veure el cinema.

The Irishman, com totes les pel·lícules de Martin Scorsese, és un conte moral. L’ètica ha estat substituïda per uns altres codis. L’amistat esdevé un codi fonamental, però també ho són la lleialtat, la submissió, l’absència de tota culpa, la certesa que sempre es fa allò que cal fer encara que allò que es fa sigui reprovable, i sobretot l’amor a una família professional que entra en contradicció amb la família biològica. No hi ha pietat per a les víctimes perquè no hi ha consciència del crim, ni tampoc consciència del pecat.

Scorsese no mostra les conductes per certificar el funcionament d’un organisme criminal, sinó que es pregunta com es pot sobreviure sense que hi hagi el dubte moral. A mesura que el temps avança i quan els personatges es troben sols a la vellesa davant d’una mort propera sorgeix la consciència de la fi. Llavors apareix la possibilitat de la redempció. A The Irishman, la confessió no comporta penediment, ni suposa el reconeixement d’una culpa, probablement només és la materialització de l’aposta de Pascal. Per si de cas Déu existeix és convenient confessar-se, no sigui que el pecat condemni els assassins al foc etern. La porta, però, queda mig oberta per a tot allò que pugui passar.

The Irishman és probablement amb El padrí II de Coppola i Il tradittore de Marco Bellocchio, una de les pel·lícules sobre la màfia més marcadament polítiques. L’home que dominava el sindicat dels transports no és un capo mafiós sinó una figura que utilitza les eines de la política i la corrupció per arribar al poder. Hoffa és una part clara de la història d’Amèrica. El seu poder es contradiu amb el poder dels Kennedy. Utilitza les seves xarxes per donar armes als invasors que han d’intervenir en l’assalt de Bahía Cochinos, a la Cuba de Castro, es mostra contrari al poder de Bob Kennedy i és un fidel servidor del poder de Nixon. Les seves pujades i crisis tenen molt a veure amb el temps de la política, de manera semblant que el poder a l’ombra de la màfia té molt a veure amb les fluctuacions de la política americana fins al cas Watergate. És aquest darrer punt el fet que converteix la reflexió sobre el pas del temps que marca l’essència de la pel·lícula, en una reflexió sobre les xarxes del poder a la llum i a l’ombra. Si el temps tot ho erosiona, també erosiona el temps de la política. As time goes by.