L’adolescent i els morts

Joan Vinyoli va escriure que “tots són jocs per ajornar la mort”. Veient l’òpera prima d’Ànnia Gabarró i Alberto Dexeus concebuda a partir d’un projecte de la Universitat Pompeu Fabra en què els joves directors van estudiar comunicació audiovisual, és possible pensar que “tot són jocs per anar vivint” o “per anar passant el temps”, cosa que potser es fa més palesa als primers i als últims anys de la vida; també durant les vacances, com ara les que, junt amb el seu pare acabat de separar, fa una adolescent barcelonina (Mar/Nora Sala-Patau) en un poble de l’Aragó, on sentirà la presència dels morts. Les Perseides, de fet, és una pel·lícula de fantasmes, però ho és per recordar que una de les ferides duradores de la Guerra Civil són els “morts anònims” que els vencedors van abocar a les fosses comunes.

És així que, mentre vagareja pels entorns i juga amb una altra adolescent que irromp a la seva vida amb l’aparença d’una morta, Mar descobreix alguna cosa de l’avi patern que no ha estat transmesa (per un pare amb qui manté una relació distant fins cap al final) i que la casa dels avantpassats on estiueja està edificada sobre l’horror i la culpa. Al retrat d’una adolescent, amb la seva curiositat i els seus avorriments, s’hi adhereix la memòria de la Guerra Civil, però a la manera d’una faula, transmesa com una llegenda sense que, per això mateix, s’eludeixi una actitud compromesa. Més encara quan aquesta memòria és tan fràgil com són fugaces les Perseides: estels que, semblant llàgrimes, travessen meteòricament els cels a les nits d’estiu. Amb aquest material, tan sensible, uns joves s’han atrevit a fer una pel·lícula digna de tenir en compte..