“No estic aterrant. Abans d’arribar ja havia aterrat. Estic compromès des del minut u amb la Fundació Vila Casas perquè m’identifico plenament amb la seva missió”, ens diu Àlex Susanna (Barcelona, 1957), que ha agafat el relleu de Glòria Bosch al capdavant del programa artístic d’Antoni Vila Casas (ella l’ha comandat durant divuit anys). Missió que es pot resumir en una sola idea: creure en l’art del nostre país. L’estil Susanna el coneixem bé dels seus temps com a director artístic de la Pedrera (2004-2010), tot i que el de Vila Casas és un projecte “radicalment diferent”, amb la seva atenció exclusiva als artistes catalans que, per descomptat, no exclou els originaris d’altres països que viuen i treballen aquí.
Com li ho va proposar Antoni Vila Casas i exactament què li va dir que espera de vostè?
Es van produir diversos contactes. Les primeres vegades que ens vam veure, jo no acabava de treure l’entrellat del que ell tenia entre cella i cella. Fins a la tercera trobada: llavors sí que m’ho va proposar obertament. És un relleu concebut en clau de continuïtat d’unes línies expositives que estan molt ben establertes. Potser el que cal és subratllar-les més. I ser-hi fidel.
Recordem-les.
A Volart, s’hi fan tres menes d’exposicions: una està dedicada a recuperar una figura històrica de l’art català modern; una segona, a un artista contemporani, i una tercera, a una col·lecció privada o bé a projectes temàtics o transversals, en què les arts dialoguen entre si. I a Can Framis, hi regna la contemporaneïtat més emergent, és a dir, la que correspon a una franja entre els 20 i els 45 anys. Això és el que m’agradaria clarificar de manera que no hi hagi dubtes, perquè el cas és que en el passat hi ha hagut una mica de barreja. Aquesta és una de les qüestions que Vila Casas em va insistir que calia fer. Una altra va ser professionalitzar cada vegada més la gestió de la fundació. I una més: la necessitat d’incrementar el nombre d’activitats a l’entorn de les exposicions.
Quin és l’objectiu primordial d’aquesta nova etapa?
Convertir Volart i Can Framis en dos epicentres de l’art català modern i contemporani. Que m’agradaria que fossin vasos comunicants. En els últims anys, hi ha hagut una certa descompensació entre Volart i Can Framis a favor de Volart. Can Framis ha de recuperar la seva presència més rotunda i arriscada, perquè és un espai sensacional, amb una col·lecció permanent única. Si algú vol conèixer el panorama de l’art català contemporani, només pot anar a Can Framis. No diré que et dona una visió cent per cent exhaustiva, perquè això és impossible, però sí que no és gens sectària.
I els dos espais de l’Empordà, Can Mario i el Palau Solterra, quin lloc ocuparan?
Els hem de dotar de més visibilitat i, per tant, hem de buscar una tipologia d’exposició que, sobretot durant l’estiu, però també durant el curs, pugui atreure més visitants. Aquest és un repte per a tots els espais: aconseguir més resposta ciutadana. És un luxe l’existència de la Fundació Vila Casas, però hi ha molta gent que no la coneix, no té al cap l’oferta expositiva d’aquests espais en un moment en què l’oferta expositiva, malauradament, és molt pobra. La Vila Casas està tenint i ha de tenir en els pròxims temps un paper cada vegada més important. Els temps dels quals venim han estat durs i ho continuaran sent, si és que no s’agreugen.
Vol dir que haurà de continuar tapant els forats dels museus de capçalera del país amb la seva ambigua responsabilitat amb l’art català?
La Fundació Vila Casas fa sovint allò que el MNAC i el Macba no poden o no volen fer. Això, d’una banda, és un problema, però, de l’altra, una oportunitat. Nosaltres no partim d’una visió esbiaixada ni restringida cronològicament, de manera que tenim una llibertat d’actuació, un marge de maniobra absolutament extraordinari. Un dels aspectes que més valoro de la trajectòria de la fundació és la seva amplitud de mires, el seu antisectarisme, la seva generositat. No entenc per què no són trets distintius d’alguns d’aquests equipaments nacionals.
Penso en l’exposició central de l’Any Guinovart. Pertocava fer-la a la Fundació Vila Casas?
I no és un cas aïllat. Insisteixo: ens hem de prendre com una oportunitat que determinats museus nacionals visquin bastant d’esquena a la creativitat de la ciutat i del país. Nosaltres n’hem de fer bandera. No anem a tapar forats, no; anem a construir el nostre projecte a partir d’aquesta voluntat de mostrar l’art català amb la màxima exigència i ambició. I aquest és també un altre dels petits canvis que m’agradaria anar implantant a poc a poc, i és que hem de ser conscients que quan des de la Fundació Vila Casas es recupera un artista, posem per cas dels anys trenta, d’alguna manera desactiva altres iniciatives, si és que hi són, però això ens obliga a fer la millor exposició possible.
Vila Casas acaba de donar un milió d’euros a la Fundació Miró. Es valora prou la seva tasca de mecenatge tan pura?
El seu compromís amb l’art català és immens, més enllà de la seva pròpia fundació. I és així: el seu suport és absolutament desinteressat. Els ajuda perquè ho necessiten, no vol res a canvi. En vindran d’altres, d’aportacions similars; ja se’n parlarà al seu moment. I dins d’aquesta visió més de conjunt de la realitat artística del país, tenim molt interès a potenciar les exposicions itinerants fora dels nostres espais, arreu del país. Ja s’està fent. És una altra de les apostes personals de Vila Casas. La fundació està en un moment pletòric. I té un futur garantit.
M’agradaria insistir-hi: Vila Casas es desmarca del patró d’una burgesia decadent en compromís cultural.
L’adjectiu que més li escau, a la burgesia, ja l’has dit tu. En aquest sentit, sí: Vila Casas n’és una excepció. Just abans de signar el conveni amb la Fundació Miró, em va dir: “Estaràs d’acord amb mi que és una bona manera d’acabar l’any.” “Només bona? És sensacional!” Acaba de fer 89 anys i està en molt bona forma. N’hi ha una altra, de cosa, que m’ha demanat explícitament: que l’ajudi a completar la col·lecció en els seus dos extrems. Toca centrar-se molt en els anys trenta i quaranta, que els tenim poc coberts, i toca tenir les antenes ben posades per als artistes emergents. Aquest vol que sigui el seu llegat: un segle d’art català, del 1930 al 2030.
Vila Casas planifica el programa d’exposicions amb molts anys d’antelació. Per tant, vostè hereta coses amb les quals potser no se sentirà prou a gust.
Per al 2021 he pogut introduir algunes aportacions meves. Un Antoni Llena, per exemple.
Ja era hora. Aquesta exposició també esperàvem que la fes el Macba. Ens en pot anunciar d’altres?
La del 2021, de Llena, serà de dibuixos i escultures recents. No serà encara la gran antològica, però hi començarem a treballar. I compte: conviurà amb una exposició que revisita l’Escola d’Olot, que ja m’he trobat programada, però no em sembla malament com es farà, des d’una perspectiva crítica. Llena i Escola d’Olot: vull jugar amb aquests contrastos tan brutals, penso que poden ser estimulants. La programació s’està gestant. Sí que et puc dir que la resposta dels artistes està sent molt positiva i que vull donar joc al màxim nombre de comissaris. M’agradaria que sentissin la Fundació Vila Casas casa seva, justament perquè, de nou, els museus nacionals no els n’estan donant, de joc, perquè no poden o perquè no volen. Ells també ens ajudaran a fer exposicions més potents i amb més personalitat.
Vila Casas es dol sovint del baix volum de visitants. Al principi de l’entrevista, s’ha referit a la necessitat de generar més activitat, m’imagino que per fer-lo reviscolar. En quin tipus d’activitat pensa?
El nombre de visitants encara està bastant per sota del que hauria d’estar. A partir de l’any que ve, incrementarem moltíssim les activitats. Són indispensables, perquè és la manera que el visitant se senti més embarcat en el projecte. La meva aspiració és que el visitant es converteixi en el nostre millor prescriptor. I pel que fa al tipus d’activitat, penso que l’artista s’hi ha d’implicar més. És qui millor pot il·luminar la seva obra. I una cosa és que busquem més públic i una altra, que tinguem un objectiu econòmic. Aquí, per sort nostra, no el tenim. No hem d’aconseguir més visitants per incrementar els ingressos, no es tracta d’això.
