Les fotos del batec del país

L’últim gran tresor

Les més de 5.000 fotografies que la família d’Antoni Campañà va trobar en dues capses vermelles amagades al fons d’un garatge en una casa a punt d’enderrocar-se a Bellaterra representen “l’últim gran tresor fotogràfic de la Guerra Civil espanyola”, tal com s’assenyala en la contraportada del llibre, i amb el qual el periodista Plàcid Garcia-Planas, l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta i el fotògraf David Ramos han volgut “posar Campañà al lloc d’honor que li correspon”.

“És l’antiheroi”, el defineix el periodista Garcia-Planas, amic de la família Campañà i que, en assabentar-se de la troballa fotogràfica va endegar el projecte, vinculant-hi el context de l’historiador i la visió d’un fotògraf.

Sense èpica

“No és fotoperiodista; és un fotògraf artístic”, assenyala l’historiador Gonzàlez Vilalta. Per això, a diferència dels corresponsals estrangers com ara Capa i Gerda Taro, “no buscarà les fotos més heroiques o les que serveixin una causa”, sinó que “ho fotografia tot; per això, en bona part, les seves fotografies són impublicables durant la guerra”. El punt de vista diferent és que “ell no busca la guerra, la guerra el va buscar”, assenyala el periodista Plàcid Garcia-Planas, que recorda que Campañà no cercarà la foto de la seva vida a “la portada de Newsweek”. Tot i això, algunes fotos dels milicians, gallards, desfilant per anar al front, apareixeran en publicacions com American Photography el 1939.

Quina és la mirada que aporta Campañà a la fotografia de la Guerra Civil, molt associada amb la iconografia èpica i amb la mirada de fotoperiodistes estrangers com ara Capa i Taro? Per Plàcid Garcia-Planas, és una “mirada molt interna del país, del seu batec”. Catalanista, republicà i catòlic, i veí de Sarrià, “la guerra el va traumatitzar”, diu Gonzàlez Vilalta. En aquest sentit, per l’historiador, el que fa Campañà és “fotografiar els seus traumes”. Proper a Acció Catalana, “té una mirada ambivalent de la guerra”, hi afegeix, i recorda com fotografia l’exhibició de cadàvers de monges i els arcs gòtics d’esglésies caient. “No acaba de trobar la Catalunya que ell voldria trobar en aquell conflicte.”

El periodista Plàcid Garcia-Planas considera que La capsa vermella, un fris, un relat fílmic, de la vida durant els tres anys de guerra a Barcelona, recull dos tipus de fotografies de Campañà: la “passarel·la anarquista”, la dels milicians i milicianes que saben que són fotografiats, i més enllà del “postureig”, la gent que és objectiu del fotògraf i no ho sap. “Capta molt bé la boira de la guerra, és una fotografia molt atmosfèrica”, explica el periodista assenyalant una foto que capta l’alarma aèria d’un bombardeig al carrer Londres mentre una corrua d’homes esperen per comprar tabac.

Tant l’historiador com el periodista coincideixen que, després del fons d’Antoni Campañà de material fotogràfic, per qualitat i quantitat, vuitanta anys després de la fi de la guerra difícilment es podran trobar més “capses vermelles”. De tota manera, quant a documents, queda encara alguna capsa amb alguna història familiar que es guarda, recorda Plàcid Garcia-Planas, que posa en relleu “la intrahistòria”, la de les històries personals dels que no van ser famosos.

En l’exposició del 1989, s’explica que la tristesa i l’amargor impedeixen a Campañà fer públiques unes fotos que mantindrà en secret i amagarà. “No en lliura els negatius a les autoritats franquistes l’any 1939 com era obligatori fer ni les destrueix”, recorda Gonzàlez Vilalta. Per tant, assenyala, “íntimament, ell tenia la convicció que aquella mirada tenia transcendència”.

Paradoxes

Plàcid Garcia-Planas recorda que aquest “conflicte interior” que manté Campañà amb l’objectiu durant la Guerra Civil conflueix en dues paradoxes. D’una banda, “les fotos més maques d’esglésies cremades les farà un creient que anava a missa” i, de l’altra, que el gran públic el reconeixerà “com a fotògraf” de les “fotos que no va voler ensenyar”.