“Gainsbourg va renéixer fent l’amor a l’apartament de París de Dalí”

Quins amics tenia Dalí? Josep Pla? Sobretot el que tenia era gent que pul·lulava al seu voltant. Amb Gainsbourg la relació va ser d’admiració. La meva sorpresa va ser descobrir que van estar a punt de col·laborar i tot.

A mi també em va impactar molt. Però ho eren, tots dos. I l’eina per vèncer-la, la timidesa, va ser la provocació. Tu veus les primeres imatges de Gainsbourg als escenaris i al·lucines: no sabia com posar-se, es reien d’ell pel seu físic… És increïble com va anar evolucionant, com va començar a vacil·lar la gent, com es va apoderar. Per cert, quan va sortir el seu primer disc, es va treure anys. Ja en tenia 30 i es feia estrany que un jove músic s’estrenés tan gran.

Per a Gainsbourg, la pintura era l’art màxim. “Seré el millor o no seré”, va ser el seu lema. I no ho va ser, com a pintor no. Va cremar totes les seves obres.

A Dalí li agradava la música, encara que en públic en malparlés. L’Enric Sabater, el seu secretari, em va dir que per força devia haver escoltat Gainsbourg. La cançó Evguénie Sokolov, una celebració dels pets, estic segur que li encantava.

Els seus orígens ho són, de diferents. Gainsbourg era fill d’humils immigrants russos; Dalí pertanyia a una família benestant. En el llibre parlo del renaixement de Gainsbourg quan va fer l’amor a l’apartament de París de Dalí. Quan va veure tant luxe, parets senceres d’astracan…, allò era exactament el que ell volia ser i tenir!

En les similituds també hi ha les diferències. Una de molt evident: la sexualitat. Gainsbourg era un practicant infatigable i Dalí, un voyeur. Coincidència del tot: el control que tenien dels mitjans de comunicació. Ens pensem que és un fenomen contemporani, però el cas és que aquests dos ja ho estaven fent fa cinquanta o més anys. Te’n diré una altra, de cosa comuna, però aquesta m’entristeix: el final de les seves vides.

I té molt a veure amb les seves excentricitats. Arriba un moment que a la gent ja no els fa gràcia el que fan. Al Gainsbourg engaltant a la tele a la Whitney Houston “vull fer l’amor amb tu”, per dir-ho suau, el públic el va trobar divertit. Avui, per sort, ja hem passat a una altra fase. Van acabar sent una caricatura. No sé si la màscara se la van treure o els va caure. Gainsbourg borratxíssim als platós i Dalí, enclaustrat. T’he de fer una confessió: jo també m’he tret una màscara.

La del fan. Quan segueixes molt a algú, en el meu cas Gainsbourg, l’idealitzes tant que tapes les coses que no t’agraden. Durant el procés d’aquest llibre les he assumit. Quan humanitzes el teu ídol has de prendre una decisió: si te’l vols continuar estimant. Jo he decidit que sí: he vingut a l’entrevista escoltant Gainsbourg. I al museu Dalí no hi he deixat d’anar.

Desgraciadament no tenim cap foto d’ells dos junts. Se’m fa tan estrany pensar que no se’n van fer cap, que Gainsbourg no aprofités els saraus en què sabem que van coincidir... I Dalí, que se’n va fer amb tants músics famosos: John Lennon, Elvis Presley… L’Enric Sabater em va dir que me la buscaria. Però va morir.

El llibre serveix també com a memòria de tots ells. Crec que són les seves últimes entrevistes. El periodista Albert Mallofré, per qui jo sentia un gran respecte; l’artista Antoni Pitxot, que va ser amabilíssim amb mi… Amb Gilles Verlant, el biògraf oficial de Gainsbourg, havíem quedat a casa seva a París. Em va dir que tenia moltes coses per explicar-me. Vam cancel·lar la trobada per un problema d’avions. Al cap de poc va caure per les escales i va morir. Tenia 50 anys.

Semblava impossible, però sí, vaig aconseguir entrevistar-la. Per acabar-me adonant que sé més coses jo de la seva vida que ella mateixa! A la roda de premsa del concert que va fer aquesta tardor al festival Temporada Alta li vaig regalar el llibre. Estava encantada. Va ser el tancament perfecte després de molts anys de recerca emocionant.