L’ADN del sarcasme

Va ser pels volts del 2013 que Oriol Grau ja va capitanejar una farsa ben estripada del poder a Club Bildelberg. Ara n’ha fet una segona mirada incorporant-hi els nous focus actuals que amenacen la impunitat dels poderosos: la peça insisteix que el Poder està pensat perquè el posseeixi una classe reduïda, privilegiada i impune a cap atac de consciència.

En aquesta segona entrega, el general ha canviat de sexe i els seus còmplices xusqueros tenen, com l’ordinador Optimus, un fort component artificial. L’ombra dels robots que dominin les persones o la fràgil relació entre la màquina i l’home són fil d’una de les subtrames, com ja s’ha vist en anteriors treballs (de molt divers color i to, com ara Una habitació buida, L’inframón o Incurables).

Si en el primer Club Bildelberg Oriol Grau estava acompanyat per Paloma Arza i Fermí Fernàndez, ara, en el segon, passa a donar rostre a l’ordinador. Avui les amenaces són Donald Trump, el Brexit i el creixement de les economies dels països del Bric (Brasil, Rússia, Índia i Xina). És molt divertida la coreografia en què defineix l’estat dels quatre països en procés de ser grans potències, a càrrec d’Alexandra Palomo. El to segueix sent el de cabaret desenfrenat. Amb l’actualitat com a arma de doble tall.

La direcció de Joan Maria Segura ha esbandit l’acció, deixant-la en una estructura tan fàcil com eficaç. Sens dubte, és un espectacle que busca i necessita l’escàndol del públic, que el remogui i el faci jugar. Per aconseguir el caliu de la platea, és convenient que s’ajunti una massa notable d’espectadors en cada funció.

Els socis del Bildelberg asseguren que l’actual president dels Estats Units és una amenaça per culpa de les urnes. I s’adonen que la reacció per combatre’l els fa prendre cites i pensaments d’esquerres (que tant odien, des de la fundació del Club, a mitjans del segle XX).

Variacions Bildelberg s’atreveix a fer farsa de traç gruixut sobre situacions de forta càrrega moral. Amb tota la mala llet del món. Els espectadors, altra vegada, decideixen jugant frívolament quin serà el futur de Trump, o quina serà la propera pandèmia que redueixi el nombre d’habitants de la Terra. Però no es preocupa pas gaire (només alguna cita molt escadussera) per la política d’Espanya, la fortalesa de la democràcia o el dret a decidir. Potser és millor que sigui així. Que no es converteixi la farsa en una mena de discurs doctrinari que seria insultant estirés de la bandera que estirés. Vestuari molt treballat, coreografia sicalíptica per moments i unes ganes de traspassar la indignació ciutadana a través de la farsa més roent. Vaja, que beu de l’aigua enverinada de Dürrenmatt, amb títols adaptats a la cartellera catalana, fa uns anys, com Els físics (Tantarantana, 2005), Ròmul (TNC, 2005), l’opereta Frank V (Lliure, 2014) o La visita de la vella dama (Temporada Alta, 2017). Grau, com Dürrenmatt, fa una anàlisi càustica del Poder i comprova que l’ADN es manté invariable encara que variïn en sexe o la seva naturalesa d’humà o de robot.