El secret del Museu d’Art

El setembre del 1990, amb en Jordi Falgàs vam fer un reportatge per a Presència. El vam titular “Falsificacions” i van intentar esbrinar els secrets d’un mercat com el de l’art que en aquell moment havia fet saltar totes les alarmes, després que a Barcelona la policia comissés dues mil reproduccions falses de l’obra de Dalí, un expert posés en dubte l’autenticitat d’un dels autoretrats Amb barret de palla –en va fer 35– de Vincent Van Gogh, o l’aventura de la La Madonna del vel, venuda com una de les grans icones de Sandro Botticelli quan, en realitat, es tractava del retrat d’una artista del cinema mut. En el pla més casolà, a la Garrotxa encara ressonaven els ecos que atorgaven a Josep Berga i Boix l’autoria d’una obra que en realitat havia realitzat el seu pare, Josep Berga i Boada. Podríem definir la falsificació com una de les categories de l’obra artística; al cap i a la fi és consubstancial a un mercat en què la firma és un valor de canvi. Si més no, així ho va valorar el Museu Britànic, que entre el 8 de març el 2 de setembre del 1990 va oferir l’exposició titulada Fake (“Falsificació”), on es van exhibir 600 peces que en un moment o un altre van fer passar gat per llebre als pèrits més avesats. Com assegurava Marçal Barrachina –ja traspassat–, que era un dels grans noms de la disciplina a casa nostra: “Ningú, per molt expert que sigui, es pot deslliurar de l’error, i moltes vegades és complicat saber quin és l’origen de determinades peces.”

Potser per això considero que l’exposició del Museu d’Art Falsos verdaders. L’art de l’engany, més que una mostra, és un trompe-l’œil, que enganya els sentits i la vista jugant amb un entorn en què es mesclen la realitat i la suprarealitat en un espai tancat en què els originals i els falsificadors juguen a un joc de miralls oberts i trencats en el qual l’espectador ha de descobrir allò que diferencia l’obra i el cadàver exquisit que és la seva rèplica exacta. L’exposició del Museu d’Art és un crit contra el fatalisme, una aposta per la reparació, i així no ens ha d’estranyar que, en un arravatament que els honora, els seus responsables decidissin que un cop estafats amb la compra dels Pere Mates de mentida, es juguessin tots els trumfos per portar a la col·lecció els originals i, un cop a casa, decidissin que ja n’hi havia prou, que la veritat és complicada però a vegades et dona l’oportunitat de contrastar la història, i així van decidir llançar un passera entre el que és fals i el que és vertader.

Algú ha escrit que la paradoxa del mentider en realitat és un conjunt de paradoxes relacionades. Elmyr de Hory, el millor falsificador de la història i inspirador de F for Fake, el darrer llargmetratge d’Orson Welles, assegurava que alguns col·leccionistes li demanaven obres de Matisse i de Picasso i que ell només responia a un prec i a una demanda. A l’exposició del Museu d’Art podem trobar una taula de Lluís de Borrassà que és obra dels germans Sebastià i Carles Junyer i Vidal. A més, hi ha les taules de Solsona, un Picasso o un Degas, un Braque de per riure. La història recull que quan els nazis van jutjar H. Antonius Van Meegeren, que va pintar Vermeers tan bons com el mateix Vermeer van Delft, ell va contestar: “No vaig lliurar cap Vermeer als alemanys, sinó un Van Meegeren.” Poques paraules per a un tractat d’art.