Ruïnes sobre ruïnes

El principal objectiu que es va proposar Jusèp Boya quan va assumir la direcció del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), el setembre del 2018, va ser retornar a la institució la dimensió nacional, la voluntat popular i la categoria científica que ja havia animat la seva creació l’any 1932, en plena eufòria republicana. És un propòsit molt més ardu del que sembla, tenint en compte com van afectar la guerra i la posterior apropiació i degradació per part del franquisme tot el treball que havia aconseguit impulsar l’arqueòleg Pere Bosch Gimpera, que va acabar a l’exili i difamat per la dictadura. Hi havia, és veritat, uns quants antecedents, com ara les excavacions d’Empúries i les que va capitanejar, a partir del 1915, el Servei d’Excavacions de l’Institut d’Estudis Catalans. Però la determinació de crear, amb aquest patrimoni i el que procedia d’altres fons públics i privats, un museu modern a l’altura de les millors col·leccions europees, és d’aquell moment, del mateix any de l’Estatut, perquè calia no només sensibilitat i voluntarisme, sinó també un context polític que hi jugués a favor.

L’exposició Arqueologia a l’exili. El Museu d’Arqueologia de Catalunya i la Guerra Civil espanyola (1936-1939) , que es va poder veure a la seu del MAC de Barcelona del 25 d’abril al 6 d’octubre de l’any passat, forma part en certa manera de la campanya de reivindicació projectada per Boya, que aquest mes arribarà també al Museu d’Història de Girona en forma d’itinerància. El muntatge fa memòria no només dels orígens del museu, sinó sobretot del catastròfic moment històric en què va haver d’emprendre la seva labor, amb un govern espanyol poc o gens col·laborador i, aviat, enmig de la crema, els saquejos i les bombes de la revolució i la guerra. De fet, el dia de la inauguració de la seva nova seu, el 3 de novembre de 1935, hi faltaven el president de la Generalitat, Lluís Companys, i tot el seu gabinet de govern, encara a la presó pel Fets d’Octubre de 1934. En aquella situació anòmala, l’obra més vistosa de la institució acabada de crear va ser l’enorme esforç que va haver de dedicar a protegir el patrimoni del país, tant dels fons propis com de les esglésies i esglesioles disseminades pel territori i de nombroses col·leccions particulars. Les actuacions en aquest darrer camp, que van comportar unes quantes confiscacions forçoses, generen controvèrsia encara avui, en què ajuntaments i particulars continuen fent arribar reclamacions al MAC pel retorn de les seves propietats. Si bé l’exposició omet aquesta discussió, presta una atenció encomiable als “herois desconeguts” que van intervenir en la salvació del patrimoni, sobretot els primers dies de guerra, i als tècnics i artistes que van arromangar-se per protegir-lo durant tot el conflicte, com ara Enric Casanovas al Museu de Tossa, Josep Aragay al de Breda, Francesc Riuró al de Girona o Joan Subias, com a cap dels Museus de la Generalitat, en tota l’operació de trasllat de les peces fins al Mas Perxés d’Agullana, quan es va emprendre l’evacuació.

De manera escenogràfica, l’exposició recrea els sistemes de protecció que es van posar en marxa per protegir el tresor artístic, que anaven des de la l’embalatge en caixes de fusta i el reforç amb sacs de sorra fins a la construcció d’un refugi antiaeri. El recorregut permet reconstruir des de la famosa exposició del 1937 al Jeu de Paume de París, i el camí de l’exili des dels dipòsits de Peralada, la Vajol i Figueres, fins a l’arribada dels combois a Ginebra el febrer de 1939, abans que el govern franquista en reclamés el retorn i l’utilitzés com un triomf propagandístic contra l’acció del govern republicà.