Lloança d’un tenor de masses

Pavarotti, documental sobre el famós tenor italià amb el format convencional que podia suposar-se en assumir-ne la direcció Ron Howard, inclou un abundant material d’arxiu, entre el qual hi ha diverses fotografies en què apareix Mirella Freni, una de les grans sopranos de la segona meitat del segle XX. Freni va néixer a Mòdena, com Pavarotti, el mateix any, 1935, en què ho va fer el seu company d’escenari en moltes ocasions. El cas és que, com si no tingués cap mena de rellevància, ni tan sols és esmentat el seu nom. Freni no va tenir la fama de Pavarotti i altres tenors. Tampoc la d’altres sopranos més dives sense que, tanmateix, amb elles s’hagi concebut un espectacle equivalent al dels Tres Tenors. Però és sorprenent que, més enllà d’una presència fotogràfica que sembla ocasional, no se’n faci cap referència. De fet, però, hi ha una mena d’abisme entre els dos grans cantants de Mòdena apuntat pel mateix Pavarotti en una mena d’entrevista domèstica en què li pregunten com voldria ser recordat d’aquí a cent anys: “Com un tenor que va dur la lírica a les masses.”

El documental, de fet, dona per bona aquesta “contribució” de Pavarotti i, entre els diversos testimonis que reuneix, hi ha el dels seus dos companys tenors, Plácido Domingo i Josep Carreras, en la tasca de dur la lírica a les masses com si es tractés més d’una operació democràtica que d’un negoci. Pavarotti va popularitzar l’òpera o més aviat va comercialitzar-la formant part d’un espectacle de masses? Això mentre que el disc Tutto Pavarotti va contribuir decisivament al fet que l’òpera arribi a més gent, però de manera fragmentada o reduïda a una sèrie d’àries excelses per al lluïment dels cantants en els recitals. No és el propòsit d’aquest documental convidar a una reflexió crítica sobre la deriva comercial de l’òpera a través d’una figura com Pavarotti. De fet, per il·lustrar el recorregut per la seva carrera, el mateix documental fa una selecció de moments especialment brillants que permeten de veure i sentir Pavarotti cantant diverses àries i també napolitanes. Amb la participació de companys i amics, com els esmentats Domingo i Carreras, de dives com Angela Gheorgiu, de mànagers i altres col·laboradors del protagonista del documental, tot plegat és una exaltació del tenor, del qual no posarem en dubte les qualitats vocals. A més del bon caràcter, la vitalitat i una força per afrontar les contrarietats que es dona a entendre que va originar-se en el fet de ser un nen de la guerra, també és lloa la seva tasca humanitària.

En tot cas, si s’apunta alguna ombra té a veure amb les seves infidelitats a la seva primera esposa, Adua Veroni. Però, havent-hi contribuït potser el repartiment de l’herència amb la segona esposa, Nicoletta Mantovani, 34 anys més jove que el tenor, no en parlen malament ni Veroni ni les tres filles comunes (Lorenza, Cristina i Giuliana), que n’expliquen algunes coses interessants. Tampoc una seva amant, la soprano Madelyn Renee. Tot li és perdonat.