Gens foraster, ben proper

Amb el ja clàssic “Bona nit, Gironaaaa...!” va entrar en escena Quim Masferrer

divendres a la nit al Teatre Municipal de la capital gironina. L’actor i presentador d’El foraster –programa líder d’audiència de TV3 en la seva franja horària–, que viu un moment àlgid de popularitat, va tornar a omplir per representar Bona gent , un espectacle amb el qual vol homenatjar el públic, “peça clau del teatre” i que ell hi fa participar tant.

Sabent que juga amb avantatge i que sempre l’acompanya una claca que ja l’aplaudeix tan bon punt surt a l’escenari, els descol·loca ja d’entrada responent amb un “si encara no he fet res!”. I, a continuació, ja amenaça (amb ironia): “Si cal, deixem-ho aquí mateix, perquè difícilment podré aixecar més el llistó.” Mentida podrida. Què no pot fer aquest monstre de l’escenari, que no fa ni quatre dies va demostrar a tot Catalunya que pot recórrer mig país en un dia per conduir el programa especial de La Marató, oferint la fórmula d’humor i emotivitat perfeccionada amb el temps i que tant d’èxit li ha donat? Masferrer sap jugar les cartes com ningú i en aquesta gira del Bona gent demostra allò que fa anys que explota a la televisió i per què s’ha guanyat a pols convertir-se en un fenomen de masses que atrau tota mena de públic.

Un públic del qual sap treure suc, perquè, com explica en el llarg monòleg introductori, sempre s’ha nodrit d’aquells espectadors que coneix abans i després de les funcions. Per exemple, quan explica algunes anècdotes tan captivadores com el d’aquella parella d’un poblet del País Valencià que va lamentar no haver arribat a temps per gaudir de l’espectacle a Barcelona, i que al cap de poc, invitada per l’actor, va tornar a fallar a Mallorca perquè va perdre l’avió. A Girona, curiosament, només hi havia buides un parell de cadires... potser eren les seves? Ah, que això és guió? I què, si ho és! Al Municipal encara ens esperaven per descobrir altres sis-centes històries, dels sis-cents espectadors presents. “Històries del públic”, en diu ell.

A partir de la meitat de la funció, l’actor exerceix d’autèntic periodista, capacitat per extreure el millor de cada espectador a les trinxeres de la platea. És quan s’obren les llums i el teatre baixa allà on és el públic que se sent còmode, i quan a dalt apareix una pantalla-mirall on es projectaran els relats anunciats, en què l’atzar i la intuïció tenen un paper fonamental. I, és clar, la seva sàvia conducció. Aleshores Bona gent va prenent forma i esdevé una mena de teràpia de grup que es converteix en un espectacle únic i irrepetible.

Al principi, la majoria abaixen el cap, dissimulen o miren de camuflar-se com poden per no ser caçats pel guerriller Quim Masferrer. “Que ja he passat de llarg? Que no saben que sé recular?”, amenaça. A partir d’aquí, del monòleg passem al diàleg. En aquesta ocasió, com a protagonistes, vam tenir, entre altres, un pintor d’un escorxador que fa anys que fa això, pintar un escorxador; un empleat del museu d’Ullastret amb ganes d’explicar com va conèixer la seva parella; una autodefinida “divina de la muerte” que va saber per una trucada en directe que el seu fill s’havia lesionat jugant a futbol, i un fuster gore explicant amb pèls i senyals com va perdre la punta dels quatre dits i se li va clavar un clau a tocar del cor... Tots ells, persones amb un grau alt de saber riure’s de si mateixes. I de saber jugar al terreny d’aquest foraster tan proper.

També, com dèiem, hi va haver moments que tocaven la fibra, com ara quan, entre el públic, una dona va mostrar el whatsapp amb què Masferrer va animar fa anys el seu marit en un moment crític emocional, o el retrobament amb la Dolors de Púbol , que mostrava orgullosa la foto dels tres: en Quim Masferrer, ella i el seu marit, en Quim, que en pau descansi.

Ser proper, connectar amb el públic i demostrar una gran empatia són qualitats que sap explotar a l’hora d’improvisar. Quim Masferrer és d’una estirp d’artistes que l’emparenta amb el Mag Lari, casualment (o no) amic íntim seu, com va confessar en la funció. Artistes que amb la seva màgia treuen el millor del públic, el seu més fidel aliat.