Entomòleg d’instants

La coberta de la novel·la Ignot, de Manuel Baixauli, que ha publicat Periscopi, és plena d’insectes i coleòpters perfectament arrenglerats, nets i polits, d’un blau fred. Baixauli ofereix una obra difícil de resumir, però amb una força narradora subcutània que xucla el lector. Provoca una reacció inusual: si s’agafa Ignot i s’obre per qualsevol pàgina, a l’atzar, l’efecte hipnòtic et segresta en poques frases; saber d’on vens i a on vas poc importa, només vols continuar llegint.

Manuel Baixauli (Sueca, 1963) és pintor, dibuixant i escriptor. Ignot és el seu sisè títol –dotze premis, entre els sis–, després d’altres com L’home manuscrit i La cinquena planta. Presenta una obra en què, com un entomòleg literari, caça, depura i presenta amb delicadesa tot d’instants, d’imatges, d’atmosferes protagonitzades per personatges solitaris.

L’excusa argumental és que Mateu, un pintor en hores baixes, comença a il·lustrar textos de Crisòstom, un autor peculiar. En el viatge els acompanyen el Mestre, Edmund Bosch i moltes altres figures humanes en espais aturats.

El tema, mostrat amb esperit crític, és la creació literària i pictòrica. “Jo no sé bé de què he escrit fins que no ha passat un temps. Treballo a partir d’imatges i d’atmosferes. I vaig escrivint i escrivint, molt a cegues. Soc escriptor de brúixola, no de mapa”, explica Baixauli.

“He escrit sobre la creació, però sobretot sobre el talent, que és un gran misteri. De vegades hi ha gent molt intel·ligent, molt culta, que no té gràcia, i que no sedueix quan escriu, i altres, ni tan intel·ligents ni tan cultes, que t’arrosseguen com a lector.”

Tot i que admet que fa crítica per què “la crítica és boníssima, és higiènica”, també confessa que quan escriu no es planteja mai “temes conceptuals”. “És més important el plaer que pot aportar la lectura d’un llibre que l’ensenyament. La part conceptual és molt secundària. Tot i que sempre hi acaba havent reflexió. Sé que la meva és una literatura molt introvertida, no parla del món exterior, sinó d’obsessions internes. Jo coc més de treure a passejar monstres personals...”

A l’obra hi veiem molts espais, molts països, moltes cases i pisos (buits, amb les parets atapeïdes de vagines dibuixades amb grafit), molts paratges desolats... “Tots els llocs que apareixen al llibre, totes les cases, són llocs on he estat, però d’una manera molt diferent. Viatjo amb la família, fem intercanvi de cases... Potser és per peresa, per no haver de documentar-me, però m’agrada utilitzar tot allò que conec.” I sobre la documentació, és sincer i contundent. “No em documento. Gens. Només en coses molt puntuals, com ara la raça d’un gos, que si la poses l’has de dir bé. Sempre treballo a partir de la memòria i de la imaginació.”

Hi surt molt el concepte passeig. “M’agrada anar a passejar per llocs solitaris, per la platja a l’hivern. Ignot va sorgir d’una anècdota. En un passeig em vaig trobar un amic de quan començàvem a voler ser escriptors, quan érem adolescents. Ell era qui més prometia. Me’l vaig trobar en dia feiner, alcoholitzat a la porta d’un bar, físicament devastat. Vam xerrar, i em va semblar l’exemple perfecte del fracàs. A partir de l’impacte que em va produir, em va sorgir la idea d’escriure alguna cosa”, que es va anar convertint en Ignot. Els personatges, tot i que de vegades siguin extremats, no els inventa. “El càsting d’una novel·la el faig a partir de gent real. Gent que he conegut. De la meva família, posem-hi, però també gent que un dia vaig veure dalt d’un autobús i no he tornat a veure. Sempre els canvio el nom, això sí. A banda hi ha bromes, hi ha homenatges...”

Com es crea una novel·la com Ignot, a còpia de Polaroids narratives que de mica en mica es relacionen i interaccionen entre si? “Començo a cegues i vaig escrivint. Durant la primera versió ho passo malament, perquè em bloquejo sovint i no sé cap on continuar. És com conduir de nit, els fars només il·luminen la pàgina següent. Però així és com m’ho passo bé, perquè no sé on vaig i és com una aventura. Quan ja tinc aquesta primera versió enllestida ja m’ho passo molt bé. I amb cada nova versió, encara m’ho passo millor.”

Reescriu molt, com es podia esperar, per aconseguir aquesta emulsió homogènia tan singular. “M’agrada parlar de coses profundes i complexes, però intentant que la lectura sigui fluida i plaent. I això exigeix molta reescriptura i molt de treball posterior.”

“Em plantejo la literatura com a art. Vinc de les arts plàstiques. Em vaig fer escriptor quasi sense voler. Però vaig tenir molta sort, perquè tot el que vaig escriure es va publicar, vaig guanyar alguns premis...”, comenta, i hi afegeix que allò que no aconseguia amb la pintura ho va aconseguir amb la literatura. “El meu plantejament és fer una obra d’art. Ni explicar el món ni alliçonar ningú. Per a mi, escriure és un experiment, com quan pinto o dibuixo.” Un experiment reeixit, que funciona.