Arriba l’Any Perich
Un llibre, una reedició, una exposició i la recuperació del premi que porta el seu nom commemoraran els 25 anys de la mort de l’humorista gràfic Jaume Perich
Si hi ha una persona de mort prematura que s’ha trobat a faltar al llarg del Procés ha estat l’humorista gràfic Jaume Perich. Per a una persona jove que no va conèixer la seva obra, la majoria dels seus acudits podrien passar per haver estat fets el dia anterior. La seva intel·ligència, el seu sentit crític, la seva mirada lliure i, òbviament, el seu sentit de l’humor expressat en un dibuix resolutiu, ha estat poques vegades superat en aquesta feina creativa que retrata la societat amb humor i ironia.
Jaume Perich (Barcelona 1941-Mataró 1995) va morir d’1 de febrer d’ara ha fet 25 anys, en un moment en què ja havia desenvolupat una gran carrera però que encara tenia moltes coses a dir. Havia protagonitzat els grans moments de finals del franquisme i de la transició en què els dibuixants gràfics se la jugaven amb presó cada cop que feien un acudit. Va ser membre fundador de dues capçaleres mítiques Hermano Lobo i Por Favor i va publicar en infinitat de diaris i revistes. I també van ser molt populars els seus llibres recopilatoris com Autopista (1970) i Perich Match (1971), que feien costat a infinitat de cases a les novel·les de Maigret, la Bíblia i els llibres de Círculo de Lectores.
Per commemorar els els 25 anys i reivindicar la seva obra, que es troba a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Casa de l’Ardiaca), s’ha programat una sèrie d’activitats, com ara la publicació per part d’Angle Editorial del llibre Un abric verd de penicil·lina, una edició, amb pròleg de Jaume Capdevila, Kap, un dels seus grans estudiosos, que conté material inèdit en què el dibuixant tracta el tema de la seva educació religiosa. “El meu pare –explica Raquel Perich– no va passar una infància bona. Era un nen malaltís, amb un pare que tampoc estava bé de salut i una mare que feia de modista mig d’amagat”, explica la filla de l’humorista gràfic. A tot això cal afegir-hi la seva educació en una escola religiosa. “El va marcar molt el tracte que va rebre dels religiosos.” El material d’Un verd penicil·lina va ser una troballa. “Fa un any i mig el vaig trobar en una carpeta a casa els pares; era el projecte d’un llibre que fins ara no s’ha pogut fer”, diu Raquel Perich, que també explica que més recentment s’han trobat més dibuixos i esbossos, i que se’n podria fer una segona part.
Un altre llibre, en aquest cas una reedició, veurà la lluny aquest març en català i castellà: Els gats d’en Perich. Es tracta d’una recopilació de vinyetes en què apareixen gats, una espècie que era la gran preferida de Perich de tot el regne animal. El llibre el publica l’editorial barcelonina Trilita Ediciones.
Comissariada per Kap i coproduïda amb l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, El Born Centre Cultural acollirà, del 5 de març al 16 d’agost del 2020, l’exposició temporal Perich (1941-1995). Humor amb ulls de gat, on es podrà veure una quantitat important de dibuixos originals i documentació personal inèdita.
La intenció de la mostra, a més de divulgar de nou l’obra de Perich, és retre homenatge al dibuixant de premsa i “esdevenir un clam a favor de la llibertat d’expressió”, segons els organitzadors.
El 2020 serà també el de la recuperació del premi Gat Perich d’humor gràfic i mediàtic, que l’any passat no es va convocar.