Trampolí de l’art

L’artista Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941) va decidir obrir fa deu anys la seu de la seva fundació a l’Hospitalet de Llobregat no per entronitzar-se sinó per acompanyar els creadors que comencen. En lloc d’enterrar les seves obres en un museu mausoleu, va preferir donar primeres oportunitats als artistes, també als crítics d’art, nascuts als anys vuitanta i noranta, als quals la crisi del 2008 va deixar completament noquejats.

“És una generació potentíssima que ho ha tingut tant o més difícil que l’anterior”, subratlla Albert Mercadé, director pràcticament des dels inicis d’aquest centre d’art contemporani “trampolí”, que fins al pròxim 29 de febrer celebra la seva dècada d’activitat amb una mostra col·lectiva de 35 creadors d’aquest planter que ha assistit per fer emergir i en alguns casos fins i tot per trobar una certa estabilitat per continuar la carrera de l’art.

És clar que també hi ha hagut àngels caiguts, els que ho van intentar però van abandonar en no poder o no voler defensar-se en un món, el de l’art, molt complex.

L’exposició d’aniversari és un retrobament amb els artistes que persisteixen amb una selecció dels seus treballs més actuals. Hi predominen les pintures i això ja marca una diferència clara amb les generacions precedents: “Els més joves han tornat a la pintura.” Amb plantejaments molt conceptuals.

Mercader els ha ordenat per lemes que defineixen les pulsions de les noves, novíssimes veus de l’art. La ironia i inclús l’humor negre com a estratègia per enfrontar-se als malestars que genera un món hostil travessa les obres de Bernat Daviu, Aldo Urbano i Mònica Planas. La natura com un recurs estètic per construir universos imaginaris i utòpics domina les propostes de Nicolás Ortigosa, Sergi Mesa, Martí Cormand i Miquel Gelabert. Els efectes transformadors del temps són les veritables eines, més que el pinzell o el llapis, que fan les peces de Diego Tampanelli, Isabel Servera, Juli Martí o d’un Edgar Ibáñez que ha desertat de l’art però ha volgut participar en la mostra amb una instal·lació feta amb els envasos dels tranquil·litzants i els antidepressius que es va prendre durant els quatre anys que va caure en un infern personal. I el compromís amb la memòria és el substrat dels projectes artístics de Germán Consetti (un nom que sona a Nova York, on té galeria), Pablo del Pozo (fitxatge de la galeria Joan Prats), Albert Arribas (magnífic pintor), d’un Jordi Abelló que parteix de les coses humils per pensar arquitectures humanitzadores o d’un Felipe Talo que ha jugat a suplantar la identitat d’Arranz-Bravo.

En un últim àmbit de l’exposició es presenta una petita tria de l’ultimíssima obra que ha gestat Arranz-Bravo. Als seus 70 i molt llargs anys, està vigorós. “Per això també vol estar en contacte amb els talents emergents, per pouar de les seves energies. Ell els ajuda però ells també l’ajuden molt a ell. Es retroalimenten mútuament”, raona Mercadé.

Recentment ha repintat la fàbrica Tippel de Parets del Vallès, icona de l’art pop català; ha dissenyat un laberint de colors que decora tot un vaixell transatlàntic, i ha creat un mural per al vestíbul d’una terminal nova del port de Miami. Els Estats Units són la seva segona casa (per no dir la primera en reconeixement de la seva obra). Hi exposa cada temporada i els seus fidels col·leccionistes nord-americans són uns entusiastes de la seva fundació. Prova d’això és que aporten un 30% dels recursos per sostenir-la. L’Ajuntament cobreix el 60% del pressupost i la Generalitat, el restant 10%. “Cada any que passa és una conquesta”, rebla Mercadé.