Sobre la intolerància

Considerats clàssics de la literatura en alemany d’abans de la Segona Guerra Mundial, Joseph Roth i Stefan Zweig no paren de reeditar-se. Conserven l’aroma de la millor literatura i l’interès d’un públic que, generació rere generació, els continua sent fidel. De cara a Sant Jordi coincideixen com a novetats L’Anticrist (Adesiara), de Joseph Roth, amb traducció de Pilar Esterlich, i Una boda a Lió (Quaderns Crema), de Stefan Zweig, amb traducció de Tiana Puig.

Amb la prosa àgil característica dels dos autors alemanys, temàticament coincideixen en la denúncia de la intolerància, que van pagar amb les seves vides. Jueus perseguits, Roth moria precàriament a París víctima del delirium tremens, i tota la seva família seria aniquilada pels alemanys –a la seva dona li aplicarien les lleis eugenèsiques, l’eutanàsia legal dedicada al que els psiquiatres alemanys consideraven malalts mentals–. Zweig se suïcidaria amb la seva companya al Brasil el 1942, perseguits per la policia nacionalsocialista. Les seves obres s’han perpetuat com l’exponent d’una cultura desapareguda, però que va culminar en un dels moments de més esplendor de la literatura alemanya. Res tornaria a ser el mateix.

Roth i Zweig van fer amistat el 1930. Es tenien admiració mútua i anhelaven el somni d’un imperi austrohongarès cultural i obert, lluny del terror nacionalista que els alemanys i austríacs començaven a imposar als seus dominis i que acabaria provocant l’Holocaust i la destrucció de la seva pàtria. Zweig era tretze anys més gran que Roth i a partir dels anys trenta van intercanviar idees per fer novel·les. Zweig, des d’un angle que les feia virar de l’autobiografia al retrat psicològic; Roth, amb els ulls ben oberts cap a les ideologies, el feixisme i el comunisme, que representarien la destrucció del món civilitzat. Zweig va intentar donar suport a un Roth incontenible amb els deutes i l’alcoholisme, un personatge dostoievskià fins al final, com descriu en moltes de les novel·les.

Acantilado, el segell castellà de Quaderns Crema, ha publicat la correspondència entre aquests dos genis, en què les afinitats superen l’àmbit intel·lectual i les pors queden reflectides davant l’impuls de les ideologies devastadores. En el molt interessant pròleg de L’Anticrist, la traductora Pilar Esterlich situa el llibre en la biografia de Roth: “Molts aspectes rellevants d’aquesta narració en forma de reportatge formulat en primera persona es troben estretament relacionats amb les circumstàncies de la vida de l’autor. Evidentment, la biografia està impregnada del context sociohistòric de l’any 1934. Ja feia molt temps que Roth havia estat vivint fora d’Alemanya (pràcticament des del 1925), però fins a l’ascens de Hitler al poder no es considerava a si mateix un exiliat, sinó un expatriat voluntari que compaginava la vida nòmada d’un hotel a un altre amb estades temporals a Alemanya i Àustria. El 30 de gener del 1933 es produeix el nomenament d’Adolf Hitler com a canceller del Reich pel cap de la República de Weimar, el mariscal Von Hindenburg, en la seva qualitat de president. En aquell moment, Roth ja emprèn el viatge definitiu cap a l’estranger, sense esperar que es faci encara més palesa l’efectivitat de la presa del poder per part del NSDAP, que es va encruelir molt clarament amb l’incendi del Reichstag, esdevingut el 27 de febrer i atribuït als comunistes com a excusa per a l’escalada d’abusos i detencions de personatges representants de tota mena de posicions i molestos per al nou règim. Des del primer moment d’aquells fets, i en una línia ja encetada de molts anys ençà, Roth expressa de manera militant i agressiva la necessitat d’assumir una posició clarament distanciada i contrària al partit nacionalsocialista i el seu entorn ideològic i paramilitar, cosa que ara manifesta, per exemple, en la relació amb Stefan Zweig, a qui recrimina que mantingui la dependència envers l’editorial Fischer, encara ubicada al Reich.”

Si L’Anticrist està datat el 1934, el conte de Zweig Una boda a Lió –un dels quatre i el que dona títol al volum– és del 1927 i reflecteix la incertesa dels moments precedents a la gran desfeta. Ambientat durant el terror jacobí francès, una jove, que espera l’execució al fosc soterrani d’una presó, es retroba amb el seu promès, a qui creia mort en una insurrecció de les forces partidàries de la monarquia. El conte és, com el defineix l’editorial, un retrat colpidor de la persecució política i religiosa que es repetia a Europa a través de les organitzacions revolucionàries.

Quaderns Crema ha fet un gran desplegament per posar a l’abast la narrativa de Zweig, del qual ja ha publicat quinze volums, per no parlar d’Acantilado. El malaguanyat Jaume Vallcorba era un apassionat tant de Zweig com de Roth, i els va divulgar d’una manera decidida. Roth té una bona representació de la seva obra en català. Aquest any, Pagès Editors ha publicat Històries d’exili i des dels anys vuitanta han aparegut títols importants com ara Fugida sense fi, Hotel Savoy, La llegenda del sant bevedor, Història d’un home senzill, La marxa de Radetzky, La rebel·lió i El pes fals.

El que uneix els dos narradors en llengua alemanya és que resulta impossible abandonar la lectura de les seves obres, i no repetir-la al cap de poc temps. Pocs autors mantenen l’interès del lector com aquests dos colossos. La narració esdevé una aventura, ja sigui en l’aportació històrica de Zweig o en la decadència d’un borratxo en una obra de Roth. L’Europa que els va destruir els recupera perquè els nous lectors quedin atrapats a les seves xarxes, les de la gran literatura.