Dibuixar el dolor i l’exili

Frida Kahlo va recomanar a Josep Bartolí “deixar la foscor del carbonet i els camps de concentració i obrir-se a la llum i el color per seguir viu”, explica el productor Jordi B. Oliva. I així ho va fer: el 1947 es va instal·lar a Nova York per treballar d’il·lustrador i pintor. Si Ramon Mercader, un altre català, va freqüentar Rivera i Kahlo en el seu camí cap a la foscor que va culminar amb l’assassinat de Trotski, Bartolí (Barcelona, 1910 - Nova York, 1995) va anar cap a la llum després d’experiències fosques (l’exili al final de la Guerra Civil, els camps de concentració francesos) de les quals va deixar un testimoni excepcional amb dibuixos amb paper i carbonet.

La coproducció francesa i catalana Josep reivindica ara la figura de Josep Bartolí, que és poc conegut a Catalunya. És el primer llargmetratge animat dirigit per Aurel, humorista gràfic de Le Monde i Le Canard Enchainé, que va descobrir Josep Bartolí gràcies al llibre La retirada, la portada del qual reproduïm al costat d’aquestes línies.

Josep està pendent de si la seleccionen al Festival de Canes. L’Animac de Lleida va presentar ahir un petit avançament del film amb presència d’Aurel. Sílvia Pérez Cruz ha compost la banda sonora i canta un poema musicat de Miguel Hernández, Guerra. Sergi López, que domina el català, el castellà i el francès, les tres llengües en què està rodat el film, per la seva banda, ha posat veu a Josep Bartolí.

Aurel explica, en conversa telefònica amb El Punt Avui, que “la primera inspiració” va ser el llibre La retirada, que li va dedicar el seu nebot Jordi Bartolí i inclou dibuixos fets als camps francesos com el de la portada. “Després vaig llegir el llibre i vaig descobrir la vida apassionant de Josep, que travessa tot el segle XX.” L’interès pel personatge va ser immediat: “La seva història concentrava diversos punts d’interès meus: la Guerra Civil espanyola, Espanya en general i el dibuix, tot això a través d’un personatge únic. A més, els seus dibuixos són tan forts, potents, nets, bonics i tècnics... Al principi no vaig donar importància al fet que jo era un dibuixant que s’interessava per un altre dibuixant, són els productors que em van subratllar aquesta força que tenia el projecte.”

Jordi B. Oliva va entrar més endavant en el projecte amb la seva productora Imagic TV, quan “els fa falta una pota catalana o espanyola, per donar-li més volada i perquè els fa falta una inversió econòmica”. Josep “parla d’un senyor català que aquí, a Catalunya, potser és molt desconegut, i ens l’han de venir a reivindicar uns francesos”. “Jo com a productor i com a català em pregunto per què no se m’ha acudit a mi aquesta història, i ja que a ells sí, decideixo pujar al carro.”

Jordi B. Oliva recorda l’extraordinari recorregut vital de Josep Bartolí: “Va creuar la frontera del Pirineu, el van agafar, com a tantíssims altres catalans, i el van internar en un camp de concentració. Va estar en tres camps de concentració francesos diferents, i feia dibuixos amb carbonet de les desgràcies, abusos i la vida quotidiana dels presoners als camps, i els amagava.” Finalment es va poder escapar, es va exiliar a Mèxic i “coneix Frida Kahlo, s’enamora, es fan amants i ella el convenç d’anar-se’n a Nova York”.

La pel·lícula compta amb el guió de Jean-Louis Milesi, guionista habitual de Robert Guédiguian. “Milesi és una persona molt important en aquest projecte, la seva entrada va ser un punt d’inflexió”, recorda Aurel, que estava “enfonsat en la gran quantitat d’informació”. “Hi va posar una energia nova i vital, perquè va escollir un punt de vista i va decidir des de quin angle entraríem en aquesta història tan densa: el gendarme que va fer amistat amb ell”, diu Aurel. És un personatge inventat: “Només sabem que hi havia policies que li donaven paper i llapis i el van ajudar a escapar, però no tenim cap informació de qui eren aquests personatges. Jean-Louis Milesi va tenir la idea de crear un personatge de ficció que fos tots aquests personatges reunits en un. La pel·lícula arrenca amb el gendarme ja vell, que recorda la història extraordinària de Josep Bartolí a través de flashbacksAurel subratlla que Bartolí “no és l’únic que va dibuixar el que passava als camps, però la força de la seva obra és única, fa un dibuix molt eficaç i polític”. No creu que dibuixés “per deixar testimoni, sinó per sobreviure”. “Per a un dibuixant, dibuixar és com respirar, i en aquestes condicions tan dures, sense res per fer en tot el dia, és la manera de salvar-te.”La pel·lícula té un component de denúncia política, reconeix Aurel: “No és l’objectiu principal, però passa el 70% al camp, i a part de la història de Josep, ens interessava explicar a la gent, als francesos en primer lloc, què va passar el 1939 a França, com l’Estat va tractar mig milió de civils i soldats que van lluitar per la República, que van travessar el Pirineu i com els vam rebre, i en quines condicions van estar.” Aurel i Milesi volien també “expressar el nostre compromís amb els ideals d’esquerres i amb els drets humans, i criticar la manera com l’Estat francès va actuar”.”

El projecte ha tingut una llarga gestació, de més de deu anys. “Parlàvem d’una generació amb un gran compromís polític i ens plantejàvem com seria la nostra manera d’actuar en una situació així. Amb el pas del temps –es lamenta Aurel–, ens hem trobat amb la trista realitat dels refugiats de la guerra de Síria i hem vist com, vuitanta anys després, hem repetit els mateixos errors.”