Fi de la partida
L’actor Max von Sydow, intèrpret del cavaller que juga a escacs amb la Mort a ‘El setè segell’ i també del pare Merrin a ‘L’exorcista’, ha traspassat als noranta anys
Amb Bergman va encarnar personatges sovint angoixats o amb dubtes existencials
Imitada i parodiada, una de les imatges més cèlebres de la història del cinema és aquella que mostra una representació de la Mort jugant a escacs amb un cavaller en una platja. La imatge correspon a El setè segell (1957), el film d’Ingmar Bergman ambientat en una època medieval marcada per la pesta. Antonius Block, el cavaller que retorna a Suècia després de deu anys a les croades, juga amb la Mort havent-li demanat que li concedeixi un temps per fer un acte que justifiqui la seva existència. Podem creure que, salvant altres persones, aconsegueix fer-lo abans que la Mort, amb la partida guanyada, se l’endugui. Max von Sydow, l’intèrpret d’Antonius Block, va perdre diumenge la partida que tots tenim perduda: la mort va trobar-lo a París. Feia més de vint anys que l’actor suec, nascut a Lund el 10 d’abril de 1929, residia a França, sobretot a la Provença, des que, el 1997, va casar-se amb la documentalista francesa Catherine Brelet. Abans, del 1951 al 1996, va estar casat amb Kerstin Olin. Amb cadascuna hi va tenir dos fills.
El setè segell va ser la segona pel·lícula que Max von Sydow va fer sota la direcció de Bergman, amb qui va coincidir l’any 1955 al teatre de Malmö, on van iniciar la seva col·laboració amb el primer muntatge que va realitzar-se a Europa de La gata sobre la teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams. Durant una quinzena d’anys, van fer moltes pel·lícules junts, en les quals Max von Sydow va encarnar personatges sovint angoixats, o amb dubtes existencials, amb la seva expressivitat continguda, quasi hieràtica: l’hipnotizador Vogler a El rostre; el pare que venja la mort de la seva filla a La deu de la donzella; l’escriptor vidu amb una filla esquizofrènica de Com un mirall; l’artista turmentat de l’apocalíptica L’hora del llop; el violinista que, juntament amb la seva esposa, intenta a La vergonya fugir d’una guerra refugiant-se en una de les illes bergmanianes; l’home separat fa poc de Passió, i aquell altre que viu una crisi matrimonial (una de tantes en el cinema del director suec) a La corcadura.
Von Sydow va treballar amb les grans actrius bergmanianes (Ingrid Thulin, Harriet Andersson, Bibi Andersson, Liv Ullmann) i es va consagrar com un actor de prestigi lligat a un cineasta intel·lectual i de culte. Tanmateix, des de mitjan anys seixanta va ser temptat per la producció nord-americana i va encarnar Jesucrist a La història més gran mai explicada, de George Stevens, i va participar en Hawai, de George Roy Hill, i La carta del Kremlin, de John Huston, amb qui va treballar de nou a Evasió o victòria. La popularitat entre el gran públic va arribar-li amb el pare Merrin de L’exorcista (1973), de William Friedkin. Dos anys abans Bergman va dirigir-lo per últim cop (La corcadura) i no va tornar a fer-se present al seu món fins que, adaptant guions del cineasta suec, Bille August i Liv Ullmann van dirigir-lo respectivament a Les millors intencions (1992) i Converses privades (1996).
Filmografia bigarrada
Des dels anys setanta fins a pràcticament la seva mort, Max von Sydow no va parar de treballar, configurant una filmografia bigarrada, i, cap al final, fins i tot va participar en la sisena temporada de la sèrie Joc de trons. Als anys vuitanta, va encarnar el rei Osric de Zamora a Conan, el bàrbar, el malvat Ming a Flash Gordon i el cap d’una organització criminal a Mai no diguis mai més, de la sèrie Bond. Va fer altres films comercials, alguns dels quals no gaire bons, però també va ser convocat pels grans directors nord-americans (David Lynch, Sydney Pollack, Woody Allen, Martin Scorsese, Steven Spielberg) i, dominant diverses llengües, va treballar amb molts cineastes europeus: Bertrand Tavernier, Francesco Rossi, Valerio Zurlini, Wim Wenders, Lars von Trier i, per esmentar el seu últim film (Kursk), Thomas Vinterberg. Semblava un home serè que s’ho mirava tot des d’una certa altura (ho era, d’alt) sense arrogància.