I els contes van deixar de ser cruels

Encara va trobar obert. En rebre la notícia havia començat a córrer per si de cas. Es veia venir. Havia tingut temps de pensar quines eren les seves prioritats. Feia dies que la febre avançava invisible devorant la geografia mundial, i ni les fronteres ni els exèrcits ni les pàtries podien aturar-la. Calia que tothom restés a casa seva. Només serien quinze dies. Sabia que no podria afrontar-ho sol. Un cop a dins es va entregar als suggeriments del llibreter. Havia pensat de rellegir els vells enyorats i llegir-ne alguns que tenia pendents en secret, però va agrair no haver de decidir.

Quan va arribar a casa va buidar una de les bosses i va fer una primera pila: Un món feliç de Huxley, 1984 d’Orwell, La pesta de Camus, El Mestre i Margarida de Bulgakov, Frankenstein de Mary Shelley, i un parell de llibres de contes, Bestiario de Cortázar, i L’home llop i altres contes de Boris Vian. Aquest darrer l’havia llegit quan encara era un adolescent. El va obrir i va buscar entre les pàgines. El noi que vivia encara sota la seva pell havia quedat fascinat pel relat de la boira espessa i afrodisíaca que arribava a una ciutat i transformava la vida dels seus habitants, portant-los a trencar amb els seus límits morals, de tal manera que el dia que marxava la boira, en un viatge sense retorn, tots decidien arrencar-se els ulls per seguir en aquella invisibilitat que havia emmudit la veu de les seves consciències castradores. El conte es deia L’amor és cec.

Era un bon final per a un conte, va pensar. Els contes sempre han estat cruels. Uns nens són abandonats pels seus pares enmig del bosc i després són segrestats per ser engreixats, cuinats al forn i devorats. La madrastra del conte original talla els dits del peu de la seva filla gran perquè la sabateta perduda li encaixi i el príncep es casi amb ella. Un bou s’empassa un nen, i un altre infant és engolit per una balena. Una nena i la seva àvia són la vianda d’un llop, potser del mateix que es menja les cabretes que la mare ha deixat a casa, soles. Els contes per fer-se eterns han de ser cruels, pensava.

El confinament va superar totes les previsions. Les setmanes van esdevenir mesos. No va parar de llegir. Quan va acabar les tres piles de llibres, els va començar de nou mentre a fora la febre esborrava la memòria dels humans i l’esvaïa en silenci, sense comiats. Quan el conte ja no podia ser més cruel va arribar el dia que la gent va poder sortir al carrer. El nostre home ja era fet només de paraules, però va trobar que les paraules estaven prohibides i els carrers eren plens de soldats que havien arribat per quedar-se.

Aleshores va venir una altra febre més letal encara. Aquesta vegada tancar-se a casa no va servir de res. La pandèmia era estranyament selectiva. No responia a cap cadena de contagis. El seu efecte era instantani. Tan bon punt detectava l’odi, la violència, o l’autoritarisme en un cos, el fulminava en pocs minuts entre espantosos dolors. L’efecte va ser global. En tan sols un dia el món va fer un gir insospitat i les paraules van tornar a ser permeses, els soldats van desaparèixer dels carrers i la cultura va ser la casa de tots. I els contes van deixar de ser cruels.