L’enamorament

Ella era... bonica. Molt bonica. Era d’una elegància especial. A la seva bellesa s’hi afegia una certa discreció... fins a cert punt, però. No ho era pas, de cridanera, no; podríem dir que era elegantment neutra. No sobresortia d’entre les altres, però, així que t’hi fixaves, ja no podies deixar de mirar-te-la.

Sense voler-ho, com sovint sol passar, me’n vaig ben enamorar. No va pas ser de seguida: tot primer ni me n’havia adonat, de la seva presència, però quan vaig fixar-me en ella em va agradar. Realment em va agradar. No és pas que la veiés cada dia, però no passava cap setmana sense que coincidíssim dos o tres dies.

No van pas passar gaires setmanes que va venir l’enamorament. Primer va ser un enamorament... contemplatiu, podríem dir; un amor platònic, vaig pensar. Al principi de l’enamorament només pensava en ella quan la veia, quan la tenia a prop meu. Quan sortia de la granja, cada matí, ja no pensava més en ella.

Era molt agradable, però també trist, a la vegada, estar-ne tan enamorat i veure-la només a l’hora d’esmorzar; i encara no sempre.

El pas següent, el desig, va venir de sobte un dia qualsevol. Encara ara el recordo. Era un dia de principis de tardor: potser perquè feia una mica d’aire, encara vaig fixar-m’hi més: estava esplèndida, radiant, superba. Jo estava assegut mirant per la finestra, mentre el fum del cafè amb llet es barrejava amb el fum de la cigarreta i la vaig veure quan anava a entrar. Havia estat pensant en ella anit, mentre sopava. Vaig sortir de casa a prendre una copa per no pensar en ella, però no podia treure-me-la del cap.

Em va agafar fort, ho haig de reconèixer. La desitjava amb deliri, a totes hores; tant li feia que treballés, com que mengés, com que conduís, sempre, sempre, sempre. No poder-la tenir em feia tornar boig.

El desig, que m’havia semblat el més greu que em podia passar, no va ser res comparat amb la gelosia, quan va aparèixer. De fet sempre l’havia vista agafada al coll (com aquell que diu) d’un executiu de devia treballar per allà prop, però mai havia sentit gelosia com ara. I ara sí. Molta. Sabia que no la podia aconseguir, i, tot i així, no suportava veure-la passejant amb un altre home. La gelosia no em deixava dormir.

Vaig provar de fingir indiferència. No de cara a ella, sinó amb mi mateix. Sovint em preguntava: i què té que no tinguin les altres; i seguidament em responia catorze o quinze meravelloses virtuts. Només ho vaig provar, però no podia ser indiferent. No podia.

I ja no sabia què fer. Em vaig anar deixant anar. Em vaig anar entristint. Vaig deixar d’anar a la granja on feia anys que esmorzava cada dia, per veure si sense veure-la no hi pensava, però no me la podia treure del cap.

Una tarda qualsevol (feia prop d’un mes que no la veia), quan tornava cap a casa, vaig mirar indiferent un aparador d’una botiga de roba i allà la vaig veure. Allà, al costat del taulell! I sola! L’executiu no hi era! Vaig restar una estona amb el nas clavat al vidre per assegurar-me que els ulls no m’enganyaven, i no m’enganyaven. Era ella. Jo no sabia com reaccionar.

De sobte, em vaig fixar en un home que se la mirava. S’hi acostava. Se la mirava somrient. S’hi acostava encara més. I llavors va ser quan vaig actuar com mai ho havia fet. Vaig entrar corrent a la botiga. D’una empenta vaig arraconar l’home, que va deixar de somriure, la vaig agafar i, posant-la sobre el taulell, sense treure-li la mà de sobre, vaig dir al dependent: em quedo aquesta corbata!