Jusèp Boya (Les, Val d’Aran, 1960) és un dels grans coneixedors del teixit museístic català, per no dir-ne el seu disc dur. Hi ha dedicat tota la seva vida professional. Del 2016 al 2018 va ser director general de Patrimoni Cultural de la Generalitat, des d’on va viure un dels moments més tristos de la història dels museus del país: la pèrdua dels béns de Sixena. Abans havia dirigit el Museu d’Història. I des de fa dos anys comanda el Museu d’Arqueologia (MAC). És una veu que cal escoltar en un moment en què els museus busquen una nova brúixola que els orienti en l’incert futur postcoronavirus.
Si els museus ja eren a les portes de l’UCI, on són, i on seran, ara?
Fent un símil bíblic, aquesta no és la primera plaga, ni, estic convençut, l’última, que, com a tot l’ecosistema cultural, assolarà els museus del nostre país. En el seu conjunt, el sistema museístic català és d’una fragilitat extrema, i això des de fa anys. Senzillament, ara torna a ploure sobre mullat, si bé amb una intensitat fins ara desconeguda. La tempesta és d’abast mundial i aquestes situacions particulars de fragilitat endèmica com la nostra se sobreposen a problemes comuns a tots els museus del món. Més enllà de la preocupació general per la minva de recursos econòmics, emergeixen altres problemàtiques fins ara impensables: com podran adaptar-se els museus a les restriccions d’accessibilitat imposades per la seguretat sanitària? Quina serà la reacció dels públics a aquestes restriccions? I, el que em sembla més important, en quina mesura aquestes restriccions limitaran el dret social d’accés a la cultura i el patrimoni? Amb tot, crec que el teixit museístic català té una gran capacitat de resiliència, i confio que superarà la travessia del desert que s’acosta.
Canviarà o no el sentit dels museus?
Des de fa segles, l’artefacte museu respon a diverses pulsions i necessitats de les societats i persones que els han creat i mantingut: expressió de sensibilitats artístiques i culturals, instrument i repositori de recerca científica, lloc de construcció i símbol de memòries i identitats nacionals i locals, instruments de projecció i caixes de ressonància d’evergetismes altruistes o interessats... Totes aquestes pulsions i motivacions a l’origen de la institució museística, algunes consubstancials a la mateixa condició humana, no han desaparegut, i probablement no desapareixeran mai. D’una manera o altra, els museus continuaran existint.
La dependència del turisme els ha fet terriblement vulnerables. Veurem museus que tanquen, a Catalunya?
Amb dades a la mà, el discurs sobre el pes del turisme, i especialment del turisme internacional, en el finançament de molts museus de Catalunya s’ha de matisar. La realitat dominant és la dels petits museus de titularitat de les administracions locals, on la presència del turisme internacional no és gaire gran. Pel contrari, aquests museus són un recurs fonamental per al sistema educatiu nacional, per al desenvolupament d’un turisme intern i per al desenvolupament d’una oferta cultural de proximitat. Tot i l’impacte negatiu que també rebran en els seus pressupostos, vull pensar que, en molts casos, la seva dependència pública impedirà un tancament parcial o total.
Quines haurien de ser les prioritats i què caldria sacrificar?
Probablement s’imposa una moratòria de nous i grans projectes d’ampliacions o de creació de nous museus. Crec sincerament que ara no és l’hora de créixer, sinó de mantenir, de reforçar. D’altra banda, s’imposa també el desenvolupament d’estructures, programes i serveis de cooperació, tant a escala local com nacional. Les xarxes territorials i temàtiques de museus creades al país durant els últims anys són un bon instrument per aconseguir-ho.
Què passarà amb el pla de museus (el cervell del qual, per cert, és vostè)?
El pla de museus, Museus 2030, va ser el resultat d’un procés participatiu de gran abast, en què van participar moltes persones d’arreu del país. Malauradament, va néixer en un context d’especial conflictivitat política [cal recordar que es va presentar públicament el juliol del 2017]. Aquest fet va impedir la seva aprovació pel govern i en va determinar la posterior hibernació. Recentment, la consellera de Cultura ha expressat la seva intenció de reactivar-lo, fet que celebro. El pla de museus no és un document complert ni tancat. D’una banda, hi ha àmbits que requereixen una major concreció i desenvolupament. De l’altra, cal recordar que el document es va redactar en un context de contenció pressupostària, amb un horitzó i, fins i tot, amb una voluntat de creixement molt limitats, que, ara més que mai, caldria esmenar.
Els museus pensen que podran reobrir al juny. Encara que sigui per a poca gent, diuen alguns directors. Pensa el mateix?
Tots desitgem tornar a la feina al més aviat possible, però no podem ni volem fer-ho de qualsevol manera. Hem de garantir que les nostres institucions siguin espais segurs i confortables, físicament i emocional. Sembla que el desconfinament tindrà al país calendaris diferents i segurament uns museus reobriran abans que d’altres. Jo hauria preferit una obertura en una data concertada, per fer de l’esdeveniment una festa del patrimoni i la cultura.
No haurien de fer-ho gratuïtament, encara que només fos els primers moments?
El debat de la gratuïtat dels museus no és nou. Ara emergeix amb nova força per les circumstàncies que vivim. En molts museus del país ja s’aplica un ampli ventall de mesures de gratuïtat o de descomptes per a determinades tipologies de públics. La resolució de la qüestió passa per una reconsideració de la funció social dels museus. Si, com molts pensem, l’accés a la cultura i el patrimoni és un dret social bàsic, com la sanitat o l’ensenyament, la gratuïtat del museu s’imposa, almenys per als museus de titularitat pública.
El Museu d’Arqueologia consta de cinc seus. M’imagino que no deu haver estat fàcil treballar, ni per a vostè ni per al seu equip, durant aquest llarg confinament. En què han concentrat les energies?
Hem après a treballar d’una altra manera, amb uns altres instruments, dels quals ja disposàvem, però no n’havíem explorat la potencialitat. La tempesta ens ha agafat enmig d’un procés de reflexió sobre el futur del museu, vehiculat en la redacció d’un nou pla estratègic, MAC 2025. Com a conseqüència, hem hagut d’emfatitzar alguns dels objectius estratègics i operatius dissenyats, com ara l’aposta per la dimensió i els continguts en línia, i prioritzar-los per damunt d’altres. La contingència no ha variat la nova visió que guiarà l’activitat i el desenvolupament del museu durant els anys a venir: esdevenir un centre de referència nacional i internacional, obert, inclusiu, cooperatiu i sostenible, on l’arqueologia ensenyi, qüestioni, inspiri i emocioni.
Quins canvis es veu obligat a fer en la programació?
A curt termini, els canvis han afectat sobretot el calendari de les exposicions temporals i els programes d’acció cultural i educativa. Al MAC a Barcelona, el confinament es va decretar un mes i mig més tard de l’obertura de l’exposició Art primer. Artistes de la prehistòria, la gran aposta per al 2020, que s’havia de clausurar el 28 de juny. Per sort, hem aconseguit prorrogar-la fins al mes de novembre. El que més ens amoïna ara és com la crisi afectarà les necessàries i inajornables inversions que requereixen les instal·lacions i serveis del museu i, alhora, la correcta conservació dels jaciments i col·leccions que gestiona.
Avui dilluns és el Dia dels Museus, que se celebrarà atípicament al món virtual. Quin missatge caldria donar?
Els museus no podem ni volem viure amb por i sense esperança. La nostra força rau en tot allò que aportem a la societat: coneixement, bellesa, memòria, identitat. Contribuïm decisivament al benestar social i ajudem a fer la vida de les persones més rica i plena, i, a recer d’això, més feliç.