El cavaller dibuixant

La primera setmana d’abril, aquest diari va trucar a Lluís Juste, dibuixant d’historieta i home vinculat a la moda, mort ahir, per fer-li una petita entrevista sobre com passava el confinament. Va respondre amb dos tons. Un de pausat en què explicava que la vida li havia canviat poc i que seguia la rutina de seure al seu estudi a escriure i dibuixar, però, dit això, un sentiment arrauxat el va envair i va mostrar la necessitat de posar fi al tancament i explicar en to alt la maduresa que estava tenint la gent amb la pandèmia: “Brindo per la sort de tenir un país tan valent i audaç”, va dir.

Va ser en qüestió de dies que un càncer de pàncrees li va passar a altres òrgans i la mort li va venir als 75 anys d’una manera sobtada i contradictòria perquè era un personatge totalment vital que mostrava un gran entusiasme per tot allò que feia. “Ha passat tot molt ràpid”, deia la Neus, la seva vídua.

Fa pocs mesos explicava també a aquest diari la trobada que havia tingut en un restaurant de Barcelona amb el fill de l’actor Walter Matthau, Charles Matthau, productor cinematogràfic. La trobada va ser arran de la signatura d’un contracte per adaptar al cinema la novel·la gràfica Garbo, sobre l’espia català Joan Pujol.

Nascut a Barcelona el 1945, Juste de Nin era un personatge singular que barrejava elements que per a molts eren incompatibles o, si més no, difícils de combinar. I de combinar en sabia força per la seva vinculació al món de la moda com a dissenyador de la firma Armand Basi. La seva aparença de gentleman no va impedir que fos un home vinculat a la lluita contra la dictadura, en la seva joventut i a favor de la independència en els darrers anys. Precedents de grans activistes polítics els tenia en la seva família: Andreu Nin, el dirigent del POUM, forma part del seu arbre genealògic. Creu de Sant Jordi, estava també vinculat familiarment a l’escriptora Anaïs Nin.

La seva arma combativa va ser el dibuix. Sota la signatura d’El Zurdo va col·laborar amb molta premsa clandestina i de moviment socials. Va estar vinculat a grups d’esquerra com el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), molt protagonista en els anys de la dictadura i en la transició.

Els anys vuitanta una imatge seva va esdevenir una icona del procés de normalització lingüística: la Norma, que va servir per donar una imatge fresca i jove a la campanya del Consorci per a la Normalització Lingüística a favor del català. En la mateixa dècada, Juste de Nin col·laborarà en una plana setmanal a la revista Canigó, en què El Zurdo passarà a ser L’Esquerrà.

Els anys 2000 ja signarà amb el seus cognoms,Juste de Nin,el que serà una intensa producció de novel·les gràfiques que tenen la intenció d’explicar a través de personatges històrics el període que va des de les guerres carlines fins al restabliment de la Generalitat. El seu primer àlbum va ser Els Nin. Memòria a llapis d’una família catalana, un recorregut per les seves arrels sanguínies i emocionals.

Sovint utilitzarà la trama de novel·les de clàssics contemporanis, com ara El Guepard,per explicar fets de la història de Catalunya. Juste de Nin es basarà en l’obra de Giusseppe di Lampedusa per relatar el període de la transició democràtica. Al seu torn, L’educació sentimental, e Gustave Flaubert, li servirà a Barcelona 1931 per al relat d’un moment agitat i revolucionari de la capital catalana. A Montecristo 1941, s’inspirarà en Alexandre Dumas per articular una història que comença en l’any del títol i s’acaba amb el molt honorable Tarradellas cridant el “Ja sóc aquí”. Amb el temps s’apartarà de les influències literàries però les seves novel·les gràfiques no canviaran de direcció. Per Albert Mestres, responsable de Trilita Edicions, la seva editora actual:“Juste de Nin era una persona empàtica, un showman i un autor compromès.” El seu darrer àlbum, Rossinyol que vas a França, s’havia presentat el 7 de març, una setmana abans del confinament. Amb aquesta obra tornava la influencia literària tot inspirant-se en La Muntanya Màgica, de Thomas Mann. De Nin la situa en el París de la Primera Guerra Mundial, combinant personatges reals amb altres de ficticis. Segons Mestres: “Parlàvem del pròxim àlbum, que, com era tradició, el publicàvem el més de març, però encara no teníem clar quin seria l’argument i en quin període el situaríem.” Els dos anteriors van ser Garbo, l’espia català que enganyà a Hitler i Vergonya. Le grandeur touchée, en què tractava el tema del col·laboracionisme francès amb els nazis. Segons la família, l’acte de comiat se celebrarà tan bon punt torni la normalitat.