El retorn inspirat del poeta

Enmig de la desolació i el caos provocat per l’epidèmia, poques notícies hem pogut donar bones davant les xifres de morts i la ruïna de les empreses i els treballadors. El càncer ha marcat l’últim tram dels obituaris culturals i gairebé n’hem signat més que al començament de la depressió del mes de març. Fa unes setmanes, l’enigmàtic Dylan ens enviava els primers senzills de l’àlbum Rough and Rowdy Ways, I Contain Multitudes i Murder Most Foul. Els temes predilectes del pas del temps, l’amor asimètric, el dolor, la decadència i l’apocalipsi amb referències històriques es descriuen explícitament. És un disc condensat, que esgota, una obra major de la seva extensa discografia iniciada el 1961. Al primer tall d’obertura del treball, manlleva versos dels poetes llibertaris americans Walt Whitman i Ralph Waldo Emerson. Murder Most Foul és una llarga elegia incontinent amb les tirallongues de blues en què Dylan pot repassar moments de la seva mateixa biografia –a l’estil Philip Roth– fins a confondre-la amb la història americana de la seva joventut: la mort de John Fitzgerald Kennedy, “l’assassinat més vil”. De fet, el tema comença amb l’atemptat a Dallas el novembre del 1963, que defineix amb la sentència sioux “un bon dia per viure i per morir”. Es tracta d’un poema èpic, digui el que digui el mateix autor en una confusa entrevista concedida al The New York Times, que únicament ha incrementat més els dubtes davant uns poemes realistes, per on també circulen referents de l’autor, com John Lee Hooker –un dels primers artistes de primera divisió amb qui va compartir escenari–, el pianista Thelonious Monk, Bud Powell i fins i tot Stevie Nicks, la petitona i enèrgica vocalista de la fàbrica d’èxits que va ser Fleetwood Mac en la seva etapa més comercial. Després de definir Kennedy com un “boc expiatori”, Dylan carrega en general contra el sistema, “el van abatre com a un gos a plena llum del dia”: “Hem vingut a cobrar els deutes impagats... Milions de persones miraven, però ningú no va veure res”, proclama en un altre dels versos recitats des d’una tristesa enumerativa extrema: “Home llop, home llop, udola... és l’assassinat més vil.” A partir d’aquí, les referències històriques i musicals s’inicien mentre explica que els seus admirats Beatles li venien a donar la mà, parla de tornar a la residència de Woodstock enmig de l’Era Aquari i de la mort d’un aficionat a Altamont durant un concert dels Rolling Stones un any després, el 1969: “Treu el cap per la finestra i deixa que els bons temps vagin passant.” S’apunta a la teoria conspirativa del “grassy knoll”, el monticle ple d’herbes on podria haver actuat un segon franctirador, a més de Lee Harvey Oswald, que va fer punteria sobre el cap del president a la plaça Dealey de Dallas, Texas. A part d’Oswald també cita Ruby, assassí del primer, i barroques comparacions amb els efectes de l’àcid o “l’era de l’Anticrist”, és a dir, la fi del món. És curiós perquè enmig del magma de figures mediàtiques i artístiques citades, es reserva un vers per a Don Henley i Glenn Frey, compositors principals dels californians Eagles. Quant a l’esmentada entrevista del The New York Times, li van preguntar per aquesta referència, l’obscur Dylan va considerar una de les tres cançons citades del duet com la millor de la història. Seria creïble si no coneguéssim les bromes i mitges ficcions de Dylan. La quantitat de trampes de l’últim documental de Martin Scorsese en donen fe, a més d’un currículum des de pràcticament adolescent quan va arribar a Nova York a tocar dels caus folk del Greenwich Village envoltat d’autollegendes. Mai saps què has de creure. Rough and Rowdy Ways és el primer treball original des de Tempest, l’últim àlbum d’estudi (2012-2013) en els anys en què Obama li va atorgar la Medalla Presidencial de la Llibertat. Molt ha plogut, però el fals profeta, el poeta del vent i premi Nobel ha aparegut per dissipar els virus que ens devoren. Acompanyat per la formació de les darreres dècades, interpretativament Rough and Rowdy Ways destaca molt més que els últims i estranys àlbums dedicats a Frank Sinatra. Escolto el disc amb el meu nebot, el músic Alfred Garcia, de poc més de vint anys. Sintetitza que Dylan és el mestre perquè ningú sap fer sonar un disc com ell: “Té els ingredients exactes per fer la feina com ell vol sense bastir massa la cançó. Cap element destaca més o menys. És una crema clàssica d’aquestes de la mare, que t’acabes en quatre cullerades, i té el que ha de tenir: amor.” A mitja tarda, apujo el volum per sentir la cançó Black Rider. El genet negre convoca l’estol d’aus del parc Güell que m’acompanyaven des del confinament. Contesten els ocells o això em sembla?: “Deixa’m passar, obre la porta. L’ànima s’angoixa, la meva ment és en guerra.”