Quan la parella es trenca

El meu marit i jo ens hem separat fa poc, i en unes quantes setmanes la vida que havíem edificat s’ha desintegrat, com un trencaclosques que hagués quedat reduït a una pila de peces escantellades.

De vegades passa que, un cop ajuntades les peces, no hi ha manera de distingir les parts que formen el trencaclosques; entre els qui en fabriquen, hi ha algun geni que se sent cofoi d’haver-ho aconseguit, però en general no costa gaire de distingir. La llum en destaca les ranures: la imatge només es veu uniforme de lluny. A la meva filla petita li agrada fer trencaclosques. A la gran, no: s’estima més construir castells de cartes, al voltant dels quals tothom ha d’estar-se quiet i en silenci. Jo veig aquestes activitats com intents diferents d’exercir un control, encara que també em sorprèn comprovar que són la prova que no hi ha una sola manera de ser pacient i que la intolerància pot adoptar formes molt diverses. Les meves filles es prenen un xic massa a la valenta aquestes variacions del temperament. A cadascuna li molesta la tendència oposada de l’altra: gosaria dir que l’una i l’altra se segueixen les activitats com a excusa per discutir-se. Al capdavall, una disputa és una urgència de definició d’un mateix. Alguna vegada m’he preguntat si no es tracta d’una de les trampes de la vida familiar moderna, la implacable alegria, l’optimisme sense fonament, la confiança, no en Déu ni en l’economia, sinó en el principi de l’amor, la incapacitat de reconèixer la necessitat humana de fer la guerra i de prendre-hi precaucions en contra.

“La nova realitat” és una frase que es va anar repetint aquelles primeres setmanes: la gent la feia servir per descriure la meva situació, com si pogués representar alguna mena de progrés. I en canvi era una regressió: la vida feia marxa enrere. Tot d’una ja no avançàvem, retrocedíem, cap al caos, cap a la història i la prehistòria, tornàvem al principi de les coses, i després, a un temps més remot, al temps d’abans del principi d’aquelles coses. Un plat cau a terra: la nova realitat és que s’ha trencat. Em vaig haver d’acostumar a la nova realitat. Les meves filles es van haver d’acostumar a la nova realitat. Ara bé, la nova realitat, tal com la veia jo, era una cosa trencada. Havia estat creada i durant anys havia exercit la seva funció, i, feta miques –si no se’n podien pas enganxar els trossos–, ja no servia per a res.

El meu marit opinava que l’havia tractat d’una manera monstruosa. Una opinió inamovible: tot el seu món en depenia. Era la seva història, i jo, en aquells darrers temps, no suportava les històries. Si algú m’hagués preguntat quina catàstrofe havia caigut damunt de la meva vida, hauria contestat si volien una història o la veritat. Podia haver dit, a tall d’explicació, que s’havia trencat una promesa d’obediència important. Podia explicar que quan la novel·la que escric va a mal borràs, es desbarata, s’atura i no vol tirar endavant de cap manera, he de tornar enrere i buscar-ne els errors en la construcció. En general, el problema ve de la relació entre la història i la veritat. La història ha de respectar la realitat, l’ha de representar, de la mateixa manera que els vestits representen el cos. Com més s’apropa al cos el tall, més agradable és l’efecte. Nua, la veritat pot resultat desprotegida, maldestra, desagradable. Excessivament coberta es converteix en una mentida. Per a mi, les dificultats de la vida neixen de l’intent de reconciliar les dues facetes, igual que el fill d’un divorci mira de reconciliar els seus pares. Ho fan les meves pròpies filles, fent lliscar la mà del meu marit en la meva quan som tots junts. Pretenen que la història torni a ser veritable, o fer que la veritat sigui falsa. A mi ja m’està bé d’agafar la mà del meu marit, però a ell no li agrada. La forma no és la correcta, i en les històries, la forma és important. Tot el que no tenia forma en la nostra vida conjunta ara és meu. Per això no em preocupa, no em molesta, agafar-li la mà.

Va arribar un moment que el temps va deixar d’anar enrere. De tota manera, havíem retrocedit un bon tros. En aquelles setmanes, vam desfer tot el que ens havia portat al moment de la separació; vam desfer la mateixa història. No quedava res per desmantellar, fora de les criatures, i això hauria exigit la intervenció de la ciència: ens havíem remuntat a una mena de Gran Bretanya del segle VII, anterior al naixement de la nació. En aquella època, Anglaterra era un país compartimentat: recordo que a l’escola mirava el mapa de l’Heptarquia de l’alta edat mitjana i sentia una mena de consternació en veure aquella difusió, la manca de poder centralitzat, de rei, de capital, d’institució. Només hi havia regions amb uns noms –Mèrcia, Wessex– que sonaven efeminats, amb unes baralles perpètues, unes insignificants i treballoses derrotes i victòries que semblaven òrfenes de força motriu, unificadora, que si m’hagués aturat a pensar-hi, hauria descrit com a masculina.

La nostra professora d’història, la senyora Lewis, era una dona alta i grossa, però airosa, una ballarina-elefant en qui els principis de volum i feminitat lliuraven una guerra que s’anava intensificant. La seva especialitat era la de l’alta edat mitjana: havia estudiat a Oxford i havia anat a parar a una aula de la nostra mediocre escola catòlica femenina, anava sempre faixada amb diferents vestits jaqueta beix, amb sabates de taló de conjunt, des d’on semblava que un dia aquella potent silueta rosada podia sortir d’una manera espaterrant com una estàtua de sota d’uns llençols polsinosos. Una altra cosa que sabíem d’ella, pel cognom, era que estava casada, però no teníem ni idea de com lligaven entre si els diferents aspectes que formaven la senyora Lewis. Era una gran admiradora d’Offa de Mèrcia, en qui despunta el primer impuls d’ambició masculina en forma de la seva visió d’una Anglaterra unificada i de l’esplèndid fossat que va fer construir, del qual el mur d’Offa continua testimoniant que la divisió també és un aspecte de la unificació, que un es pot definir a un mateix especificant el que no és. En efecte, els historiadors no s’han posat mai d’acord sobre si el mur tenia com a objectiu fer retrocedir els gal·lesos o simplement establir la frontera. Quant al poder d’Offa, la senyora Lewis no prenia partit: va indicar el camí cap a la civilització, sens dubte, però el preu va ser la pèrdua de la diversitat, de la discreta prosperitat del lloc on ni s’edifica res ni s’estableix cap objectiu. Ella es delectava amb els rudiments del món saxó, on encara no s’havia reconfigurat el concepte de poder; en certa manera, l’edat mitjana era una versió de “la nova realitat”, les peces trencades del plat més gran mai vist, l’Imperi romà. Alguns en van dir tenebres, de la seqüela o el redall d’aquesta unitat megalòmana que ho havia conquerit tot, però la senyora Lewis, no. A ella li agradaven, li agradaven molt aquells erms sense amo, li agradaven els monestirs que adobaven la creativitat en el silenci, li agradaven els místics i els visionaris, els escrits religiosos antics, li agradaven les dones que agafaven volada en aquells segles embrionaris, informes, li agradava la base –personal– mitjançant la qual s’havien de resoldre les qüestions de justícia i de creences en absència de la gran civilització administrativa.

El punt clau era que aquestes tenebres –poseu-los el nom que vulgueu–, aquestes tenebres i aquesta desorganització no eren simple desorganització, no eren absència i prou. Eren redall o seqüela, i preludi. L’etimologia del terme redall, aftermath en anglès, ens indica “segona dallada” del fenc. Civilització, ordre, sentit, creença: uns cims on el sol no arribava, que s’havien d’escalar amb pas ferm. Es bastien i s’ensorraven, es tornaven a bastir i queien de nou, o els arrasaven. Les tenebres, la desorganització que en sobrevenia, tenien la seva pròpia existència, la seva pròpia integritat; estaven compromeses amb la civilització, igual com el son està compromès amb l’activitat. A la vida compartimentada hi ha l’opció de la unitat, de la mateixa manera que a la unitat hi ha la perspectiva de l’atomització. Valia més, segons la senyora Lewis, viure la compartimentació, la desorganització, i sentir els foscos estímuls de la creativitat que no pas mantenir-se en una unitat civilitzada, consumida per l’impuls destructor.

Als matins porto les nenes a l’escola i les vaig a recollir a mitja tarda. Els endreço l’habitació, faig rentadores i cuino. Ens passem les vetllades quasi sempre soles; les ajudo a fer els deures, els faig el sopar i les porto al llit. Uns dies concrets van a cal seu pare i llavors la casa queda buida. Al principi em costaven de passar aquests intervals. Ara trobo que tenen una certa neutralitat, fermesa però també buidor, un punt d’acusació tot i la manca de contingut. És com si aquestes hores solitàries, en què per primera vegada en molts anys no s’espera ni s’exigeix res de mi, fossin el meu botí de guerra, el que he rebut a canvi de tot el conflicte. Les vaig vivint d’una en una. Me les empasso com el menjar d’hospital. Així em mantinc viva.

Et tens per feminista, em deia el meu marit, indignat, aquelles setmanes amargues, brutals, de després de la separació. Es pensava que ell havia assumit el paper de la dona en el nostre matrimoni i hauries dit que esperava que el defensés contra mi mateixa, l’opressor masculí. Trobava que era de dones això d’anar a comprar, cuinar i recollir les criatures a l’escola. Jo, en canvi, en aquestes tasques era quan em sentia més asexuada. La meva mare mai no m’havia semblat atractiva en l’exercici dels deures maternals: li amenaçaven la feminitat en comptes de donar-hi més relleu. En aquella època vivíem en un poble de la plana de Suffolk; em semblava que es passava quasi tot el dia al telèfon. El so d’aquella veu que parlava sola, em semblava a mi, era hipnotitzador. Les frases semblava que seguissin un guió, les rialles per a mi eren lleugerament artificials. Sospitava que hi posava una veu especial, com la d’una actriu. Qui era aquella dona del telèfon? Jo només la coneixia de dins estant; en compartia el punt de vista, semblava que visqués encerclada en el seu avorriment, en el seu plaer o en la seva irritació. Jo vivia, cega, en el seu personatge. Com podia saber què era la meva mare? Com la podia veure? L’atenció d’ella cap a mi era com l’esguard d’una mena d’ull interior que no em mirava mai de dret en dret i que extreia els coneixements de la coneixença íntima de mi mateixa.

Jo de petita només era capaç de veure-la amb objectivitat davant d’altra gent. Alguna vegada venia una seva amiga a dinar i llavors, tot d’una, apareixia el rostre de la meva mare. De sobte, la veia, la podia comparar amb l’altra dona i trobar-la millor o pitjor, apreciada, envejada o provocada, podia detectar els costums particulars i l’entorn d’ella, diferents dels d’aquella altra dona. En moments així, la seva imatge, el meu estatge, em resultava inaccessible, tot fosc com una casa buida. Si trucava a la porta, me’n feien fora de manera brusca, de vegades aspra. Aquell seu cos, normalment tan generós, tan omnipresent sense consciència de ser-ho, era com si l’haguessin embalat i arraconat. I ella també quedava tancada a fora, alleujada una estona del fet d’haver de ser ella mateixa. Llavors interpretava un paper; no era res més que història, ben explicada o mal explicada.

La major part d’amigues seves també eren mares, dones amb una geografia que jo reconeixia, la sensació d’un enigma que se situava al voltant de les màscares de maquillatge que duien, al voltant de la xerrameca, com el camp que s’estén ciutat enllà. No t’hi podies ficar mai, en aquell camp, però sabies que hi era. Tenia una amiga, la Sally, diferent de les altres. En aquella època no entenia per què, però ara sí: la Sally no tenia fills. Era una dona refeta, aguda, però tenia la cara trista. Podies recórrer la tristesa d’aquella boca, d’aquells ulls: no amagaven res. Va venir un dia que la meva mare havia fet un pastís de xocolata, del qual li va voler donar la recepta. Si el faig jo, va dir la Sally, el liquido amb quatre queixalades. No havia sentit a dir mai que una dona es mengés tot un pastís amb quatre queixalades. Em va semblar una proesa com la d’aixecar pesos. Això sí, vaig veure que a la meva mare no li havia agradat el comentari. D’una manera tèrbola, la Sally havia ensenyat les cartes. Sense saber-ho, havia obert una escletxa a l’alta muralla de la feminitat i m’havia permès un curiós cop d’ull al que hi havia a l’altra banda.