Joc sempre

Farrés Brothers contagia les ganes del joc de representar i d’imaginar a Orbital. La companyia, de llarga trajectòria, retorna a l’univers lúdic i fantasiós de Tripula, el seu anterior treball (que es fa dins d’un globus!). Orbital torna a parlar de l’amistat de la infància, i els permet debutar amb una mena de cinema live, una inesgotable maleta de recursos que compatibilitza molt bé amb les ganes de jugar dels propis actors (Jordi Farrés, Pep Farrés). En aquesta ocasió s’hi ha sumat una tercera Farrés (Judit Farrés), que va coincidir amb ells estudiant a l’Institut del Teatre i que, fan broma i evadeixen dubtes, no són pas família.

L’habilitat de transformar elements en la seva aventura cap a la pista d’enlairament del coet (una persecució trepidant com la de Xirriquiteula a Laika) és enginyosa però no té la profunditat de molts dels seus treballs anteriors. I és que els Farrés Brothers s’han atrevit a parlar a la canalla de temes com ara l’Alzheimer (Operació AVI), o la violència infantil (OVNI) i la memòria històrica (La maleta de l’Agustí). Ells diuen que els agrada provar el que els és nou. Per això van provar el llenguatge de signes El silenci d’Hamelín.o el teatre per a adults (La visita de la vella dama). El joc de projectar allò que aparentment s’està gravant des del mòbil és un joc molt efectiu. La peça diverteix i té uns bonics jocs de salts de convenció (de personatge real a dibuix projectat i, tot seguit, a titella articulat pla). En el seu treball, de menys densitat quant a trama, hi ha una autenticitat, que commou íntimament.