Aprenentatge periodístic a Olot i censura

La mort de Franco

El 15 o el 16 de novembre, la Guàrdia Civil demanà al mossèn on se’m podia localitzar. El 17 van anar a amoïnar els meus pares, pobres. El pare ni m’ho va fer saber. El 18 hi van tornar, segons m’explicà el meu germà, i la parella de la benemèrita es passejà unes quantes hores davant del domicili familiar. Ara es van espantar un xic i el pare em va trucar: només em va dir que parlés amb algun amic de confiança, dels que em veien diàriament, a fi que, si em passava res, se n’assabentés tot seguit i, de retruc, ells. I, sobretot, que no fos bocamoll. Li vaig fer cas i no només vaig contar la situació a un parell de persones de confiança, sinó que vaig fer-los arribar una adreça d’un magnífic advocat vallesà que havia conegut quan el naixement de “Rialles”, en el qual havia col·laborat a Sabadell. Vaig parlar amb el meu germà, amic de mossèn Batalla: no les tenien totes. El matí del 19 mossèn Batalla em va trucar: no havia de tenir cap por, no em podien fer res, però, per prudència, si no m’era gaire difícil, millor que, aquella nit, no dormís al pis. Temia que busquessin la meva adreça de Barcelona. I millor que no expliqués les raons de no dormir a casa a ningú.

Sort que no havia de tenir cap por! Vaig seguir les recomanacions. Des d’aquella tarda del 19 fins a la matinada em vaig empassar no sé quantes pel·lícules, fins i tot les de les sessions golfes de l’Ars. I vaig passejar per la Barcelona nocturna com no havia fet mai, amb ànims de notari de la realitat, imitant Josep M. Espinàs. Vaig caminar sense presses de Plaça Catalunya a Gal·la Placídia. Prostitutes, discussions a la sortida d’un local de joc prohibit, conegut per tothom, un xoc entre una moto i un taxi, els bars tancats, una discussió de dos borratxos... No sé per què –Raskolnikov, de Crim i càstig, també s’apropava al domicili del crim-, vaig apropar-me al meu domicili de Madrazo. Els companys sabien que si algú preguntava per mi havien de dir que era a Andalusia. Imagino que no s’ho van pas creure. Cada ombra que veia passant per la voravia del davant de casa em pensava que era algú que anava a la meva percaça. I, després, llegeix Dostoievski! Vaig allunyar-me del meu barri. Podia calcular el temps que necessitaven els escombriaires per deixar sense brossa un carrer. Vaig veure punxar-se droga una marcolfa asseguda en un portal. Però els segons es feien segles. Les cinc... Les sis...

Va costar que m’adonés dels primers repartidors de pa d’algunes fleques, de les primeres camionetes repartidores de diaris... Costava fer-se clar. Les set... Els jardiners regaven els parterres de Gal·la Placídia. A quarts de vuit hauria de trucar al COU “Jaume Bofill” i dir que no aniria a treballar. Si hi trobava el director, li podria explicar la veritat; si sols trobava alguna secretària, m’hauria d’inventar alguna grip i em dolia perquè mai no havia mentit. Quan era més conscient de mi mateix vaig veure tres o quatre persones que feien comentaris en veu alta en un quiosc acabat d’obrir. Però, si calia mantenir la guatlla que era a Andalusia, el quiosquer no em podia pas veure: em coneixia. Vaig suposar que el diari duia una nova notificació de l’estat de Franco. Així i tot, m’hi vaig apropar d’esquitllentes. Sortosament hi havia penjat un diari i vaig poder llegir de lluny estant: “Franco ha muerto”. Finalment el dictador havia fet l’últim badall. Amb la notícia en vaig tenir prou, i això que tenia ganes de comprar-me dos o tres diaris. Aniria a fer-ho a un quiosc on no em coneguessin...

Barcelona, 20 de novembre de 1981

L’estiu del 68, vist que tenia carnet de conduir, se’m demanà d’acompanyar tres escolapis clandestins de Txecoslovàquia a una audiència pública del Papa a Castel Gandolfo. Eren sacerdots amb oficis de mecànic, jardiner i què sé jo sota el règim comunista, que vivien amb germanes i cosines com si fossin les seves mullers per no desvetllar sospites. Una d’elles, Maria Kiselová, les acompanyava amb dos dels seus fills, Yurko i Kristina. Els feia veritable il·lusió de ser a Roma i veure el Papa (havien aprofitat, de fet, la primera tongada de llibertat de la Primavera de Praga d’Alexander Dubcek), però ni ells ni ningú havien pres cap providència per obtenir alguna situació especial, algun lloc proper al Sant Pare, que els seminaristes sabíem perfectament com aconseguir. Castel Gandolfo era ple de gom a gom i, al Pati d’Audiències, no hi cabia ni una agulla. Ens va tocar a la quinta forca, darrere de tot, enmig del bigarrat enrenou dels turistes estiuencs. Ells es mostraven molt agraïts –ens enteníem en un macarrònic llatí–, però jo els veia una mica decebuts. Els vaig fer sortir d’on eren abans d’acabar, per mirar d’esperar-lo, el Sant Pare, juntament amb centenars d’altres persones que sabíem per on sortia i es dirigia processionalment –però sense cadira gestatòria– per un pati interior vers el Palauet on residia. Em van seguir amb un xic de desgana, la veritat, perquè no havien rebut la benedicció papal.

Vaig assegurar-me amb un guàrdia que el Papa passaria allà i, en efecte, no va trigar gaire a arribar amb el seu seguici, amb cardenals i acompanyants davant. Quan va passar just davant nostre vaig cridar: “Santità! Questi sono preti cecchi!” Tot i la meva veuassa, de bon primer, saludant com feia a tothom –en especial els nens petits–, va semblar que no em sentia, però, sobtadament, es va girar, va tornar enrere quatre o cinc passes enmig dels prelats que l’acompanyaven i va demanar en italià: “On són aquests sacerdots txecoslovacs?” “Aquí, aquí, Santedat”, tornava servidor a la càrrega, assenyalant-los. Es va obrir pas, la gent es va fer enrere i els pobres sacerdots, avançant-se, se li agenollaren als peus. Recordo que un d’ells, el que m’havia dit que feia de mecànic, rodanxó, cepat, calb, es va posar a plorar sense parar com un nen. Pau VI endevinà amb un sol esguard tota l’heroïcitat sacerdotal d’aquells homes, els va fer alçar i els va estrènyer les mans, un per un, lentament, enmig de les seves. “Voi, la Chiesa dolente siete la vera Chiesa triomfante, e non Noi. Vi benediciamo nel coraggio di Gesù”, els va dir, donant-los la benedicció amb un breu senyal de la Creu a l’aire, a l’alçada dels seus fronts. Algú estirà el Papa perquè el seguici processional s’havia aturat i bé calia reordenar-lo. Pau VI se’n tomà al lloc on pertocava fent un esguard a aquells homes que no oblidaré mai.

Quan els vaig traduir el que els havia dit encara es van emocionar més. “Pulcherrimam benediccionem!” “Et vos metum avevatis non obtinere...” Els deia macarrònicament que tenien por de no haver obtingut la benedicció general... Estaven tan exultants que no sabien com agrair-m’ho. Van demanar al meu superior que em deixés ser el seu cicerone a Roma durant aquells únics dos dies que hi podien passar. (Era estiu i no tenia classes. Gràcies a ells vaig ser a les platges d’Ostia i vaig fer real una les meves il·lusions: veure Tívoli de nit, amb totes les il·luminacions dels jardins. Vaig ser el seu xofer.)

Des d’aleshores, quan em demanen si en els anys de vida religiosa havia conegut mai un sant de carn i ossos, sempre dic que sí, que almenys tres: el pare Joan, un ancià que a Moià es va escarrassar perquè aprengués llatí, el pare Arrupe i Pau VI.

Barcelona, dc 14 de setembre de 1983