La platja i el jove Tadzio

L’espectacle de la platja, aquell gaudi sensual i plàcid que l’home civilitzat troba enmig de la natura, l’interessa i el satisfeu com mai. La planura grisa del mar era animada per la mainada que hi xipollejava, pels banyistes i les figures virolades que jeien als bancs d’arena amb els braços sota el cap. D’altres remaven en barquetes sense quilla, pintades de vermell i blau, que es capgiraven entre rialles. Davant el reguitzell de casetes de bany, a les plataformes de les quals hom podia seure com en petites terrasses, hi havia gent enjogassada i gent que reposava peresosament, cites i converses, elegància acurada al costat de la nuesa del mes agosarats, que s’aprofitaven de la llibertat de l’indret. Enfront, algunes quantes persones passejaven a pleret per l’arena humida i tova, embolicades amb barnussos blancs o camises amples de colors vius. A la dreta hi havia un castell d’arena, guarnit de petites banderes amb els colors de tots els països. Venedors de mariscs, de llaminadures i fruites paraven, de genolls, les seves mercaderies als peus dels possibles clients. A l’esquerra, davant una de les barques posades de biaix entre les altres i el mar, hi havia acampada una família russa: homes barbuts i dentuts, dones fofes i gansoneres, una senyoreta bàltica que pintava el mar asseguda davant un cavallet entre exclamacions de desesper, dos nens lleigs i trempats i una minyona vella amb un mocador al cap i un posat d’esclava dolçament obsequiosa. Hom hauria dit que fruïen agraïts d’aquella vida: cridaven infatigablement els noms dels nens, rebecs i bellugadissos, plaguejaven amb el vell barrilaire que els venia confits, tot servint-se d’algunes quantes paraules italianes, es besaven les galtes els uns als altres, i tot aixà sense fer cabal dels badocs.

«Vull quedar-me aquí», pensa Aschenbach. «On estaria mes be?» I, amb les mans encreuades sobre els genolls, deixava que els ulls se li perdessin mar endins, que l’esguard li fugis, es negues i s’esborres dins la calitja monòtona de la deserta immensitat. Estimava el mar per raons poderoses: per l’ànsia de repòs de l’artista que ha treballat feixugament i desitja sostreure’s a la munió de formes que l’atabuixen amagant-se en el si de la senzillesa desmesurada; per una propensió prohibida, diametralment oposada a la seva tasca i, per aixà mateix, seductora, al desordre, a la desarticulació, a l’eternitat, al no-res. Descansar en la plenitud, heus aquí el desig mes ardent de qui s’afanya per assolir l’excelsitud. I no es el no-res una forma de plenitud? Com fos, però, que el seu esguard es perdes somnolent en l’infinit, la línia horitzontal del mar va ser tallada tot d’un plegat per una figura humana, i en retornar dels seus somnis i fixar-hi la mirada veié el bell minyó que, venint de la banda esquerra, passava davant seu per la sorra. Anava, descalç, amb les cames nues fins mes amunt dels genolls, a punt de ficar-se a l’aigua; caminava lentament, però tan lleuger i airós com si estigues fet a anar sense calcat de tota la vida; mirava al seu entorn cercant les casetes travesseres, però tan bon punt s’adona de la família russa, que es lliurava tranquil·la i sense fressa a les seves ocupacions, un aire de colera i de menyspreu li travessa el rostre. El seu front s’entenebri, tenia la boca contreta, una galta s’estirargassa i les celles se li arrufaren amb tanta violència que els ulls, enfonsats sota la pressió, guspirejaven plens d’odi, malignes i obscurs. Mira a terra, tomba el cap amb un gest amenaçador i, arronsant les espatlles amb un moviment brusc i desdenyós, gira cua i deixa enrere els enemics.

Una mena de delicadesa o de sobresalt, barreja de respecte i vergonya, feu que Aschenbach es gires fingint no haver vist res. El cas era que repugnava al seu tarannà seriós fer us, ni que fos intimament, d’un esclat de passió com el que acabava de presenciar per atzar. Així i tot, el fet l’havia distret i trasbalsat alhora, es a dir, l’havia omplert de goig. Aquell fanatisme infantil adreçat contra el quadre mes plàcid de vida familiar palesava la insignificança de l’element diví en les relacions humanes, feia que una obra mestra de la natura, únicament destinada a la delectança dels ulls, aparegues digna d’un interes mes pregon, i donava a la figura de l’adolescent, ja prou interessant per la seva bellesa, un relleu que permetia de prendre’l mes seriosament que la seva edat no semblava permetre.

Girat encara d’esquena, Aschenbach escoltava la veu del minyó, una veu clara, un poc feble, amb que assajava de cridar, bo i saludant des de lluny la mainada que jugava al voltant del castell d’arena. Els crits van ser correspostos per d’altres que repetien el seu nom o un diminutiu afectuós del seu nom, i Aschenbach afina l’oïda, amb curiositat; però no pogué copsar mes que dues síl·labes melodioses, semblants a «Adgio», o mes aviat «Adgiu», amb una u allargada al final. Li plagué la sonoritat del mot; el trobava adient quant a l’eufonia amb l’objecte designat; el repetí en veu baixa i torna, satisfet, a les seves cartes i els seus papers.

Amb la carpeta de viatge sobre els genolls i l’estilogràfica a la ma dreta, continua despatxant la correspondència. Però un quart d’hora després li sembla que era una llàstima desaprofitar la situació mes agradable en que mai s’hagues trobat aplicant-se a un afer indiferent. Deixa a una banda la carpeta i es tomba de cara al mar. Una estona després es gira a la dreta, atret per les veus de la mainada que jugava amb el castell, i es recolza còmodament al respatller de la cadira, disposat a no perdre detall de les anades i vingudes de l’Adgio.

El descobrí al primer cop d’ull: el brodat vermell del pit era inconfusible. Enfeinat amb els altres a col·locar un tros de fusta vella a guisa de pont sobre el fossat del castell de sorra, donava instruccions amb crits i cops de cap. Hi havia amb ell, pel cap baix, deu companys entre nois i noies, de la mateixa edat o mes petits, que no paraven de fer xivarri, parlant en polonès, frances i fins i tot en llengües bàltiques. Però el seu nom era el que es repetia mes sovint. Evidentment era respectat, festejat i admirat. Particularment un d’ells, un vailet cepat, també polonès, a qui cridaven pel nom Iasxu, que tenia el cabell negre, lluent de fixador, i portava un vestit cenyit, semblava ser el seu vassall i amic mes fidel. Un cop acabada la feina al castell, se n’anaren tots dos platja enllà, abraçats per la cintura, i en Iasxu va fer un peto al seu company.

A Aschenbach li vingueren temptacions d’amenaçar-lo amb el dit. «Quant a tu, Cristobulos», pensava tot somrient, «t’aconsello que emprenguis un viatge d’un any: pel cap baix, es el temps que et cal per guarir-te.» Després, a l’hora de dinar, es va fer servir unes maduixes fresques i madures que havia comprat a un venedor ambulant. El dia havia esdevingut calorós, malgrat que el sol no aconseguia d’obrir-se pas a traves de la calitja. La peresa afeixugava l’esperit, mentre els sentits fruïen de la calma immensa i ensopidora del mar. Endevinar, esbrinar quin nom era el que, si fa no fa, sonava com a «Adgio» sembla al seriós escriptor una ocupació escaient i digna. I, amb l’ajuda d’alguns records de polonès que li restaven, arriba a la conclusió que devia tractar-se de Tadzio, abreviació de Tadeus, pronunciada «Tadziu».

Tadzio es banyava. Aschenbach, que l’havia perdut de vista, en descobrí el cap i el brac, que es movia com un rem mar endins, molt lluny; segurament el mar devia tenir poc fons fins a un bon tros enllà. Endemés, semblava que hom ja en tenia cura, de Tadzio, perquè veus de dones el cridaven de les casetes estant, tot repetint aquell nom, que gairebé senyorejava la platja com una consigna i que, amb les seves consonants suaus i la u allargada del final, tenia quelcom de dolc i feréstec alhora: «Tadziu! Tadziu!». El minyó va fer mitja volta, travessa corrent les onades, amb el cap alt, tot aixecant ruixats d’escuma amb les cames, que havien de fendir l’aigua. La visió d’aquella figura plena de vida, ensems delicada i rude, de rinxols regalimants i bella com un deu nascut de les fondàries del mar, fugint dels elements, li evocava imatges mítiques: era com una poètica llegenda dels temps primitius, referida als orígens de la bellesa i la naixença dels deus. Aschenbach escoltava amb els ulls tancats aquell eco fabulós que vibrava dintre seu, i pensa una altra vegada que s’estava be allí i que probablement hi restaria.

Una estona després, Tadzio jeia a la sorra reposant del bany, embolicat amb una tovallola blanca que s’havia passat per sota l’aixella dreta i descansant el cap sobre el brac nu; i ni quan no el mirava perquè llegia unes quantes pagines del llibre, Aschenbach no oblidava ni per un instant que l’adolescent era allà prop seu i que no calia mes que un lleuger moviment de cap devers la dreta per gaudir de l’admirable espectacle. Li faltava poc per creure que la seva missió en aquell lloc era protegir el repòs del minyó; que sense desatendre els propis afers havia de vigilar l’ideal de bella humanitat que es trobava allà, a la seva dreta, molt a prop seu. I, en el fons del cor, se sentia emocionat i amarat d’una tendresa paternal, de la commosa agitació de qui ha consagrat el seu geni a crear la bellesa envers aquell que la posseeix.

Cap als volts de migdia se n’ana de la platja, torna a l’hotel i puja a la cambra amb l’ascensor.

Es passa una bona estona davant el mirall, contemplant- se el cabell gris, el rostre cansat i solcat. En aquells moments pensa en la seva fama i en la molta gent que el reconeixien pel carrer i el miraven respectuosos a causa de la seguretat infal·lible i la gracia sobirana del seu verb.

Evoca tots els èxits mundans del seu talent que se li acudiren i recorda, fins i tot, el seu títol de noblesa. Després baixa lentament al menjador i dina com sempre a la seva taula.

Quan, havent dinat, agafa l’ascensor, un estol de nois que també havien acabat de dinar hi pujaren darrere seu, i entre ells hi havia Tadzio. Estava molt a la vora d’Aschenbach, tan a la vora que aquest pogué observar-lo per primera vegada no ja a distancia, com en un quadre, sinó amb precisió, en tots els detalls de la seva humanitat. Algú li adreçava la paraula i quan l’adolescent li respongué amb un somriure d’una dolcesa innegable, havia arribat ja al primer pis, on tenia la seva cambra: sortí d’esquena, amb els ulls baixos. «La bellesa engendra el pudor», pensa Aschenbach, i assaja d’esbrinar-ne el perquè. Amb tot, s’havia adonat que les dents d’en Tadzio no eren del tot perfectes; era una mica esqueixalat i les dents mancaven de l’esmalt propi de la salut, tenien una transparència fràgil, que a vegades acompanya l’anèmia. «Esta delicat, es malaltís », pensava Aschenbach. «Probablement no arribara a vell.» I renuncia a l’anàlisi d’aquell sentiment que li inspirava una certa satisfacció o un cert apaivagament.

Passa dues hores a l’habitació i a la tarda marxa cap a Venècia amb el vaporetto que travessa la llacuna, que aquell dia exhalava una fortor repugnant. Baixa a San Marco, prengué el te a la placa i emprengué després un passeig pels carrers, d’acord amb el programa que s’havia fixat. Malgrat tot, aquella passejada fou motiu d’un canvi sobtat del seu estat d’anim i dels seus propòsits.

Feia una xafogor enutjosa; l’aire era tan pesant en els carrerons que les sentors que s’escapaven de les cases, de les botigues i de les cuines, vapors d’oli, bafarades de perfum i moltes d’altres, flotaven en l’aire sense dissipar-se.

El fum dels cigarrets restava suspès sobre el fumador i no se n’allunyava sinó molt lentament.

La gentada atapeïda en els carrers estrets feia nosa al passejant, en comptes de distreure’l. Com mes avançava, mes s’emparava d’ell l’estat avorrible que la brisa marina i el xaloc plegats solen produir i que es, ensems, excitació i defalliment. Comença a sentir una suor anguniosa. Els ulls se li entelaven, sentia una opressió al pit, tenia febre, la sang li bategava als polsos.

Fugi de l’aldarull dels carrers comercials i traspassa els ponts en direcció als barris baixos. Allí es troba amb captaires obstinats i amb les emanacions fètides dels canals que li afeixugaven la respiració. En un indret tranquil, un d’aquests llocs agradables oblidats i encisadors que es troben al cor de Venècia, reposa vora el brocal d’un pou, s’eixuga el front amarat de suor i es convèncer que havia d’abandonar immediatament la ciutat.